Aquest passat 30 de març CDC, ERC i les principals entitats independentistes de la societat civil han signat un preacord de “full de ruta unitari del procés sobiranista català”. El títol podria induir a pensar que es tracta de més xerrameca estèril, a la que ja ens hem anat acostumant, on cadascú hi pot entendre el que més l’interessa. Per contra, en aquest text hi trobem, per primer cop, expressions clares de cap on es vol anar. En negreta, per remarcar-ne la transcendència, s’hi indica que les llistes sobiranistes han de dur en un punt destacat del programa el fet que “votar-les suposa un pronunciament favorable a la independència de Catalunya”
Hebemus independentia! Ni “estat propi”, ni “sobirania”, ni altres maniobres de distracció. Cal remarcar-ho perquè, en aquest sentit, el document té un pes molt més important que qualsevol altre que s’hagi pogut signar i publicitar al llarg de tot aquest procés: per primer cop s’és precís. És cert que des de l’escepticisme es pot esgrimir que no per parlar clar vol dir que es compleixi la paraula, però el que també és cert és que ara, com a mínim, no fer-ho suposaria un incompliment, mentre que fins aquest moment sempre es deixava alguna via d’escapatòria per si venia el cangueli.
No és estrany que Dolors Camats, d’ICV, digui que aquest acord “fa més petit” el procés sobiranista. Justament d’això es tracta: de destriar el gra de la palla. Podem ser molts a base de no dir ben bé res o, per contra, podem ser els que veritablement volem ser-hi i tenim un objectiu clar. Ja ens deien a matemàtiques de primària que no es poden sumar pomes amb peres.
Diria més: convé fer el procés encara més petit en matèria de sigles ambigües. Cal que alguns que són ficats dins del govern, a punt per a qualsevol sabotatge, en marxin. Però d’això ja en tinc més dubtes perquè, de moment, els ho han posat tot en safata per assaltar el poder municipal. És aquest el principal repte dels propers mesos i, d’això, ja n’anirem parlant.
