Estem d’acord que podem educar la mirada, i que el nostre judici pot ser més o menys encertat a l’hora d’apreciar l’entorn. Però hi ha un fet innegable: la mirada sempre busca la bellesa, tant esperant a la cua del supermercat com a la Piazza San Marco. I no es tracta de ser superficial, és simple supervivència. Als ulls, l’estètica sempre tira més que l’ètica perquè som fets així.
La mirada és un instrument d’adaptació a un entorn que roman hostil per bé que t’hi hagis adaptat. Per això Brodsky marxa cada hivern a Venècia, el lloc on sembla que li reposen millor els ulls. L’ull busca seguretat, i Brodsky diu que això explica la predilecció de l’ull per l’Art, i el seu afany de bellesa. La bellesa és un consol perquè és seguretat. “No t’amenaça de mort ni et fa posar malalt. Una estàtua d’Apol·lo no mossega”, igual que unes faccions simètriques o un cul ben posat són millor consol que una cara peluda o una panxa caiguda. Que tothom sigui dèbil a la temptació no s’explica pel cap si no pels ulls, i a “la marca de l’aigua” aquesta fascinació per observar s’explica a través de la ciutat mateixa.
“La marca de l’aigua” és un dietari de ritme estrany, amb passatges que encaixen magistralment sense càrrega narrativa, només teixits per les mirades de Brodsky, que ja ha avisat: “No tinc principis, només nervis. Per tant el que ve a continuació té més a veure amb l’ull que amb les conviccions”. A part de voler comprar un vol per aterrar a Marco Polo (o en la versió low cost a Treviso), la marca de l’aigua és un manifest a favor de la llum, dels canals, dels reflexos i del refinament de les sensacions més primitives, aquelles que entren bé pels ulls.
La marca de l’aigua – Joseph Brodsky – El cercle de Viena
