Els resultats definitius de les eleccions espanyoles deixen Junts sense la dubtosa possibilitat de facilitar la investidura de Sánchez amb la seva abstenció. Ara el partit es veu obligat a votar en favor o en contra. No vull dir pas que l’abstenció hagués estat una possibilitat que afavorís els interessos tant de Catalunya com del partit. Ni molt menys. Però les pressions que rebran ara els set diputats juntaires seran enormes, tant per part de Madrid, com per la part del partit que voldria tornar al camí del “peix al cove” per petits que fossin els peixos.
La meva molt modesta opinió és que ara Junts només té la opció de votar en contra de la investidura. I després d’unes noves eleccions, segurament reforçat, repetir el vot en contra, fins que a Madrid s’adonin d’una vegada (i no serà fàcil) que com deia José Antich a El Nacional “governar contra Catalunya no és possible”. Altra cosa, representaria l’enfonsament de Junts i la seva substitució per noves forces que sortirien ben aviat. Laura Borràs, en una entrevista recent, ha deixat ben clar que suposar que investirien Sánchez a canvi de rodalies o d’un finançament una mica millorat és una ofensa a la intel·ligència del partit. I així, ara totes les mirades, dins i fora d’Espanya, tornen a centrar-se en aquell home que tants havien donat per acabat, arraconat, i tots els adjectius semblants que a hom se li puguin ocórrer, en Carles Puigdemont.
Els que m’han fet l’honor de llegir-me en aquests anys saben que sóc un puigdemontista declarat. Però, compte, no sóc un panegirista que posa un ídol als núvols, plogui o llampegui. No es cap Superman infal·lible al que hom hagi de seguir cegament. Però és un home amb conviccions, que quan fa errors no se n’amaga, els reconeix i n’aprèn per la següent avinentesa. No és un home amb ambicions personals que l’enceguin. Ell mateix ha dit més d’una vegada que en el moment que Catalunya assolís la seva independència ell donaria la seva feina per llesta i faria un pas al costat per altres o be fins i tot es retiraria de la política. L’error d’alguns ha estat no creure-ho, perquè ells no serien capaços de deixar-se prendre el poder de les mans i precisament amb fer-li la traveta s’han barrat ells mateixos les possibilitats que d’altra manera haurien tingut segures. I no dic noms, però cadascú se’ls pot imaginar.
Tot sembla indicar que trobar sortida a l’atzucac espanyol actual és comparable als célebres treballs d’Hèrcules i potser encara em quedo curt. Però hom no pot saber quines sorpreses hi pot haver, si la ingovernabilitat de l’estat es perllonga gaire. O què es pot treure del barret en Sánchez, aquest tros de suro que sempre torna a flotar quan ja se’l creia enfonsat. Els mesos vinents seran, a ben segur, més excitants que una pel·lícula d’en Hitchcock.
I, no ho oblidem: sense la figura de Puigdemont com a àncora per l’independentisme, Junts seria ara per Madrid una anècdota superable, i a l’estranger hom s’ho prendria per una rebequeria partidista com se’n fan a tants països per a obtenir més avantatges materials. A les meves memòries “Baix Continu” (Editorial El Toll, 2023) hi vaig escriure cap al final del llibre (pàg. 242): “La feina (i el calvari) de Carles Puigdemont és certament només un factor en el llarg camí cap a la independència. Però que ningú no s’enganyi: sense ell, l’empresa seria cent vegades més difícil i Catalunya hi té per sempre més un deure de gratitud”.
Com a darrera observació: serà interessant de veure quins canvis portarà tot això en el panorama polític català. Quins partits desapareixeran o quedaran arraconats i quins sorgiran o s’enfilaran més amunt del que hom hagi pensat mai. Avorrit no ho serà pas…
