Hi ha una mítica secció del programa APM que es diu “La televisió és cultura”. Els entrevistats de la secció contesten a aquesta afirmació i les opinions són diverses. Si em preguntessin, jo diria que pot ser-ho, és clar. Hi ha continguts televisius que aporten noves visions i dels quals se’n pot extreure aprenentatges. Però per mi sobretot ha de ser entreteniment. La tele és allò que mirem quan ens volem distreure, cadascú tria si hi vol aprendre o si vol deixar l’encefalograma pla.
La televisió convencional actualment no gaudeix de gran prestigi. La majoria de la gent assegura que fa servir l’aparell per mirar continguts a plataformes com Netflix o Disney+. Ja no ens conformem a mirar allò que ens ofereixen pautat, volem triar i mirar-ho quan vulguem i al ritme que vulguem. Naturalment, els canals televisius encara deuen tenir el seu públic, altrament ja haurien desaparegut del tot. Però els canvis en els hàbits de consum han portat a un altre univers de l’entreteniment: els creadors de continguts independents. Individus o grups que generen contingut audiovisual a través de xarxes socials i amb els seus propis mitjans. No parlo del concepte de youtuber (ja no tan jove) escandalós i cridaner que encanta al jovent i aconsegueix influir-lo. Si busquem bé, hi ha contingut de tota mena i de l’interès de qualsevol tipus de públic. Manualitats, esports, videojocs, viatges, llengua, familiars, cinema, ciència, llibres… I en el format preferit, video, podcast, streaming o micro-continguts.
Aquest univers eteri no cal anar-lo a buscar gaire lluny, ni tan sols a Andorra, on van migrar els comptes bancaris la majoria de youtubers espanyols. El tenim aquí a casa, i en català. Sigui quin sigui el vostre interès, podeu trobar comptes i canals dedicats a parlar-ne, molts d’ells amb un nivell de qualitat altíssim. Però potser seguiu creadors que ho fan en castellà i no sabeu que us esteu perdent algú altre tan bo i que ho fa en la vostra pròpia llengua.
Hi ha un barem molt clar (i injust) per valorar les persones creadores: els seguidors. És molt difícil mantenir un canal de youtube en català, per posar un exemple, i aconseguir un nombre de seguidors que cridi l’atenció. Podem pensar que el públic consumidor és més petit, i és cert. Però hi ha diversos factors en contra de la llengua. La plataforma no ofereix l’opció d’habilitar subtítols automàtics que permetin a algú mirar un vídeo en català subtitulat en la seva llengua, com nosaltres fem amb l’anglès, per exemple. No ens importa que el so sigui en anglès si ens agrada el que expliquen, si no en sabem prou la subtitulació ens ajudarà a entendre-ho. En català això no és possible. A més, no totes les xarxes discriminen entre català i castellà, així que quan l’algoritme et recomana vídeos del teu interès, per trobar un canal en català cal bussejar entre un oceà d’ofertes en castellà.
Però això no és tot. El drama de discriminar per seguidors fa que els creadors i creadores en català perdin moltes oportunitats davant d’altres catalans que han decidit fer servir el castellà. Com que tenen més fàcil arribar a públic de tot el món, el seu compte de seguidors augmenta i criden molt més l’atenció. Quan un mitjà audiovisual, en paper o digital vol entrevistar o fins i tot contractar a un creador, sol mirar més els seus números que la llengua que fa servir. I potser volen que aquell creador els faci un contingut en català pel seu mitjà, però a les seves xarxes, que és on la gent el mira, el català seguirà sent inexistent. Per què no prioritzar d’inici creadors que facin servir la llengua catalana? No ens enganyem, de perfils en castellà n’hi ha de molt bons, Catalunya ja ho té, és una terra de talent. Però no tots són bons o, si més no, no més que altra gent que té la tossuderia de fer servir el català i que no gaudirà de les mateixes oportunitats.
Des d’aquest espai m’agradaria reivindicar la creació en català. Posem-la en valor, donem-li visibilitat, perquè topa contra tot un seguit de problemes i barreres que releguen el català a la xarxa a un nivell anecdòtic, a un folklorisme simpàtic que no té res a veure amb la gran qualitat dels continguts que es generen. I té molt mèrit, perquè no tenen reconeixement, ni molt menys finançament ni visibilitat. Si amb quatre canyes, mitjans propis i amb molt esforç els creadors en català fan el que fan, on podrien arribar si l’administració, els mitjans, les empreses o les entitats els ajudessin a prosperar? Hi ha projectes per unir esforços com La Fera, hi ha algunes subvencions públiques, i fins i tot alguns premis com els Sonor de podcast. Però no tot són diners i llorers que solen guanyar sempre els grans, els que ja hi han arribat perquè ofereixen un gran producte, eren coneguts abans o, qui sap, tenien padrins. Si no hi ha empentetes també pels petits i posem la llengua al centre de la producció digital, estem fent unes quantes palades més en la construcció de la tomba del català.
Si la televisió és cultura, la creació de continguts en català també ho és. I la cultura i la llengua cal cuidar-les, sobretot si estan tan amenaçades com les nostres.
