«Estamos de acuerdo en no estar de acuerdo». Aquesta frase és capaç de sentenciar la més llarga de les discussions: arribats a este punt, la disputa més furibunda sobre política, futbol o els ingredients de la paella queda reduïda a les cendres del record i, passats uns minuts en què els humors retornen al seu estat normal, l’amistat i més d’un minut de ronquera queden salvades.
Sovint s’ha definit la democràcia com la capacitat d’arribar a un acord. I mentre que açò és completament veritat, trobe que al remat la democràcia és més aïna la capacitat de, malgrat no haver arribat a un acord, ens respectem; la tolerància i la comprensió del fet que —malauradament— no tots podem trobar un punt comú és, en realitat, el vehicle de la democràcia.
Les llengües són, en sí mateixes, xicotetes democràcies contingudes en els caps i les cultures de les persones. La comunicació és la base més elemental i essencial de la democràcia, ja que ens dona la capacitat de la confrontació d’idees abstractes de forma senzilla i funcional.
Les relacions entre llengües, aleshores, podem dir que són comparables a les que podem trobar entre dos estats. La realitat de les comunitats lingüístiques depenen de les seues experiències viscudes i els interessos dels estats que es creen.
El barri de Joan XIII d’Alacant és un dels més pobres de l’estat espanyol. Els pisos comencen a tindre un aspecte de pintura desgastada i planificació franquista que formen la idiosincràsia del microcosmos de diversitat del barri. Només entrar hi podem trobar capitaneja un bar que, malgrat la gran bandera d’Espanya que decora la paret, se’ns presenta amb un lletrer tot en àrab. Dos carrers més enllà, lletres en ciríl·lic ens introdueixen un supermercat búlgar. Un contacte entre llengües llunyaníssimes que a cap habitant del sud valencià, oriünd o aliè, estranyen el més mínim.
El que vinc ací a dir-vos és, que dins d’un grau de flexibilitat, la major part de persones sap tolerar la incomprensió, la realitat lingüística aliena, el barbar etimològic dels romans amb què definien els estrangers. L’eslava llengua de molts habitants de Torrevella i el seu macarrònic castellà no suposa cap cruïlla identitària; ni la seua economia paral·lela, sospitosa i elitista suposa cap risc per al benestar local. La tolerància, aparentment, regna en la ciutat de l‘Un, dos, tres.
Aquesta aparent normalitat democràtica, la normalitat de no entendre i acceptar-ho, es trenca en mil pedaços en la realitat lingüística catalana. Les diferències entre dos llengües romàniques, veïnes (juntos y revueltos, com diu la dita castellana), esdevenen quan tenen contacte una incomprensió inacceptable; una distància que es marca, sovint, amb la llagrimosa i alhora agressiva frase de «No te entiendo, háblame en castellano».
El nacionalisme lingüístic espanyol ens vol fer creure que el nostre «llet» és completament incomprensible i incomparable davant del laît francès, el leite galaicoportuguès i el latte italià. L’acte completament normal —en teoria— en la nostra societat bilingüe de demanar un simple cafè en català ha esdevingut, en més d’una ocasió, polèmica per la mala resposta d’una societat que, molt sovint, no pot assumir no entendre el català.
Perquè heus ací la qüestió més important. No és que nosaltres vulguem la utopia de la plena competència lingüística dels valencians, catalans i mallorquins; ni estendre un monolingüisme en català. Més encara: la solució al conflicte lingüístic no passa només per assolir plenament el coneixement abstracte de la llengua en l’escola. La qüestió és, trobe, que hem de reivindicar la normalitat de no ser entesos.
Si algú realment no pot entendre el català —no jutgem les capacitats cognitives de ningú— l’actitud democràtica es defineix en dos moviments: el primer, preguntar educadament per si ho pot repetir, o excusar-se per no haver comprès allò que s’ha dit; el segon, assumir que en la societat bilingüe en què vivim, no ens poden forçar a fer canviar de llengua només per no comprendre allò que diem.
Un exemple més subtil, més d’anar per casa, el podem trobar davant de l’actitud que es presenta davant de la música en català a la resta de l’estat. Si el català fora una llengua normal, amb dret de no ser entesa, els mitjans de comunicació l’haurien promocionada paral·lelament a una música en anglès que l’enorme majoria de la població tampoc comprèn; en canvi, qualsevol excepcionalitat en la qual el català arriba als mitjans massius sovint és rebuda amb la incomoditat d’un «no se entiende», moltes vegades sentenciat en un «y no quiero entender» posterior.
Pot semblar una contradicció reivindicar el dret a no ser entès si entenem que les llengües s’utilitzen per a comunicar-nos. Però de la mateixa forma que la democràcia no pot funcionar sense que el dret a estar en desacord existisca en la mateixa mesura que el d’arribar a acords, la democràcia lingüística no la podrem assolir mentre que els catalanoparlants hàgem de patir de forma constant la pressió dels castellanoparlants a arribar a una comprensió que, molt sovint, passa per abandonar la nostra llengua en tots els àmbits públics. La supervivència de la llengua dependrà, en última instància, de poder crear una cultura de nosaltres i per a nosaltres.
