Stéphane Hessel, l’autor del pamflet «Indigneu-vos!», ha traspassat aquesta setmana. El seu llibret és això, un pamflet pobre d’argumentacions i raons. Però veient la que cau no és cap bestiesa pensar que l’afartament generalitzat del personal podria fer trontollar les tesis de Francis Fukuyama a la seva «Fi de la Història» on, seguint la gènesi hegeliana de la història, argüeix que la democràcia liberal i el mercat capitalista són la darrera baula de l’evolució sociocultural de la humanitat, i assenyala com a pilars del règim liberal l’economia de mercat lliure, la democràcia representativa i la seguretat jurídica.
Quant al lliure mercat, el lucre indiscriminat amb productes financers que no generen riquesa social, i la manca d’escrúpols dels fons de inversió i de capital-risc que només cerquen rendibilitat a curt termini destruint empreses i llocs de treball, no aconsellarien potser que l’activitat financera estigués sota sospita continua, gravada amb impostos descoratjadors, i prohibida legalment en alguns casos? Aquesta setmana el paradigma de societat liberal proclamada per Fukuyama, els EUA, s’han vist abocats a estalviar 85 milions de dòlars per eixugar el seu dèficit federal i, com sempre, les retallades afectaran subsidis, ajuts i sous de treballadors de les administracions. Respecte a la democràcia representativa, no cal abundar sobre el grau de capacitació professional i moral dels que ens representen. I el mateix passa amb el funcionament de la justícia, on és manifesta impunitat dels delinqüents institucionalitzats de la política i les finances. La nostra democràcia liberal està malalta i la societat civil –que és qui la va crear mitjançant una elit ara més àmplia- haurà de dir la seva al respecte.
També aquesta setmana, després de contemplar atònits com els mateixos mitjans que fa deu anys pontificaven sobre la necessitat de la renúncia de Joan Pau II exigien ara explicacions a Benet XVI, ha plegat el successor de Sant Pere. És comprensible que no s’entengui l’Església Catòlica quan s’intenta explicar-la basant-se només amb categories d’organització, eficiència o poder. Però també és raonable demanar que s’accepti que el contingut de la fe no és democràtic com ho són els estatuts d’una organització o la constitució d’un país, i que, com deia Chesterton, s’entengui que el secret de la fe és ser capaç d’entendre-ho tot gràcies a allò que no s’entén. L’Església podrà canviar l’uniforme dels clergues, l’organització dels dicasteris, podrà eliminar la figura dels cardenals i retocar una i altra vegada el dret canònic, però hi ha coses que no gosarà tocar mai perquè creu que li han estat donades pel seu Fundador, com les revolucionàries benaurances, el manament imperatiu d’estimar fins i tot els menyspreables i de perdonar als imperdonables, la defensa dels més dèbils i dels pobres, la negació de la violència i la lluita de classes, o la necessitat de la pregària i el tracte amb el seu Mestre en els Sagraments. Els qui formen l’Església no s’escapen de tots el errors i horrors possibles i més abominables que pot cometre un ésser humà però, com va afirmar Joseph Ratzinger en acomiadar-se dels cardenals, l’Església no és sols una realitat administrativa, sinó una realitat que viu. Que -segons creuen els fidels catòlics començant pel Papa- viu moguda per l’Esperit del seu Fundador, el Fill de Déu.
I parlant de finals d’històries, oi que fa l’efecte que aquesta setmana s’ha exhaurit una època daurada del Barça? Però això mereixeria una altra editorial.
