Algú digué una vegada que la justícia és com una teranyina, molt útil per atrapar mosques i petits insectes però que els poderosos atravessen sense problemes com elefants en cursa. Només alguns ciutadans de països democràtics es poden permetre el luxe d’obviar aquesta veritat. Però fins i tot per a aquests es manifesta implacable quan giren la seva mirada cap a la política internacional, on la justícia és ara com sempre una arma en mans del fort en la seva lluita contra el dèbil. Que el fort pugui ser un país democràtic i el dèbil un president genocida de l’Àfrica és d’una rellevància indubtable, però no canvia res en l’essencial. Com és important que invocar la justícia l’obligui a explicitar els seus criteris, ja que aquesta és la millor manera de comabtre l’arbitrarietat. És per això que quan es parla de justícia internacional és imprescindible centrar la nostra mirada en els Estats poderosos, que són precisament aquells que no necessiten cap autoritat superior per defensar els seus interessos. D’aquí que sigui especialment significatiu veure l’actitut d’un país com Estats Units, veure quins tractats està disposat a firmar, en quines condicions i veure, sobretot, com es comportaria en cas que aquesta justícia internacional intervingués en assumptes interns tals com la presó de Guantànamo. D’aquí que semblin iluses les paraules de Luis Moreno Ocampo, afirmant que d’aquí 20 o 30 anys estaràn a la Cort Penal Internacional perquè aquest és un procés inexorabe i perquè, de no ser així, el món no tindrà futur. Ara que se celebren 20 anys de la caiguda del Mur de Berlín és un bon moment per repassar la lliçó; si alguna cosa haviem d’aprendre del Final de la Història no és que el camí cap a un futur govern mundial o unes futures institucions mundials sigui ja imparable, sinó precisament que no hi ha futur. O, dit d’una altra manera, que el futur serà molt semblant al que sempre ha sigut.
