Què és el liberalisme i el neoliberalisme? Des d’Adam Smith fins Margaret Thatcher han descrit aquest espectre econòmic com un model de llibertat, que consisteix en la interacció de diferents actors econòmics per donar com a resultat un sistema perfectament equilibrat, on l’eficiència en relació amb les despeses i preus és marcada per una, en teoria perfecta autoregulació. Però, a la pràctica, és realment un sistema tan lliure de regulacions? Realment tots els actors tenen un paper regulador en el mercat?
La resposta és no, mai hi ha hagut un sistema econòmic on els actors tinguin total llibertat tant per créixer com per equivocar-se, no tots els actors almenys. Només hem de veure el que va passar a la crisi del 2008 als Estats Units i el que ha passat recentment a Silicon Valley. Inversions de gran risc, on el “free market” només s’ha aplicat a les rendes insignificants. En canvi, les grans fortunes han sigut salvades, per tal de, suposadament, evitar que la crisi s’expandís, i incentivant a futurs grans inversos a invertir de forma no cautelosa. Aquest és un dels molts exemples on regulacions han sigut n’acaçaries en un sistema que s’autodenominava lliberal.
Quan es tracta d’aquestes suposades forces del mercat, sempre es parla de l’oferta i la demanda a l’hora de regular els preus. I s’explica com la demanda laboral pot fer augmentar o disminuir els salaris. Els actors sempre mencionats en la idea economia lliberal a la pràctica, són les empreses. En canvi, els treballadors són oblidats completament. En un liberalisme real, la força de la mà d’obra hauria de ser una gran força. No obstant això, durant tota la història del liberalisme clàssic les unions de treballadors han estat perseguides i disminuïdes, tant de manera tangible, com en l’opinió dels mateixos treballadors. En lloc de ser vista com una força més, igual de legítima que les altres, ha estat vista com un agent del caos.
Quan en política es parla de la importància de la competència, i com les regulacions i impostos als grans capitals i a les empreses la deterioren. Això no obstant, s’ignora completament el fet que les empreses actuals estan dominades per un nombre de corporacions que es poden comptar amb els dits de les mans. Fins a quin put pot existir una competència real que benefici al consumidor entre tan pocs agents?
Tot això és el resultat d’una doctrina econòmica que en el segle vint i vint-i-u que ha sigut dominant en moltes universitats i en el sector financer, especialment present als Estats Units, i a Europa. L’argument liberal, o neoliberal ha resultat nombroses vegades molt convincent per la població, utilitzant els arguments com el suposat benefici econòmic que beneficiaria a la població majoritària, beneficiant a la minoritària, la reducció d’impostos, l’anticomunisme i antisocialisme lligat a la doctrina i l’associació percebuda d’aquest sistema amb la llibertat individual. També ha estat expandit arreu del món per institucions occidentals com el Fons Monetari Internacional, on els Estats Units té una gran influència i poder de decisió. Addicionalment, hi ha hagut al llarg de la història, especialment durant la guerra freda, intervencions a països que estaven adoptant un model llunyer al liberalisme.
