El llenguatge és la base de qualsevol sistema comunicatiu. I la llengua —en el nostre cas la catalana— el codi més emprat a casa nostra per desenvolupar-lo. Diccionaris i institucions ens guien i ens dicten com cal aplicar-la, però com en allò de què va ser primer, l’ou o la gallina, només cal parar l’orella, i fer-ho al mig del carrer, per adonar-se que la seva construcció —en una evolució constant— té un fort component social.
Fins fa pocs dies, la paraula “empoderament” no sortia als diccionaris. El mateix word on estic escrivint encara me la subratlla com a incorrecta. Avui, l’Optimot (entre altres) ja la recull, com a acció d’empoderar, és a dir, de “dotar una persona o un grup social, especialment desfavorit, dels mitjans per incrementar la seva força per actuar en l’àmbit polític o social”. És un exemple, però n’hi ha molts més. Des de la baguet i el bric de llet que ja tenim plenament interioritzats (i que jo, de petita, ni coneixia) als youtubers i als instagramers que, ara sí, ja són el pa nostre de cada dia (i que també apareixen a l’Optimot).
Tot plegat ve a tomb —i més avui, que se celebra el Dia Internacional de l’Orgull LGTBI— per parlar de llenguatge inclusiu, i del poder que pot tenir per contribuir a una societat més justa, equitativa i igualitària. Que com ha de ser aquest llenguatge? No en tinc ni idea. Però el que sí que sé és que la llengua és un reflex de la societat, i ha de ser també mirall dels seus canvis.
La llengua que hem interioritzat fins ara té els seus fonaments en un model binari (que ens fa escollir entre home o dona, sense més opcions) que beu d’una tradició masclista i heteropatriarcal, constructora de la nostra societat actual. Vivim en masculí. De mica en mica, han anat apareixent veus que la qüestionen, per excloent. Exclou les dones, i exclou totes les persones no binàries que no se senten identificades en cap de les dues úniques opcions que es posen sobre la taula, la qual cosa evidencia que la fórmula desdobladora —ells i elles, nens i nenes, tots i totes— se’ns ha quedat curta abans d’aconseguir assentar-la.
Fa poc, a Nació Digital Manresa, vaig llegir una entrevista que la periodista Aina Font Torra va fer a Jules Plaja Blanc, “una persona no binària que demana que quan la gent s’hi dirigeixi ho faci amb el pronom ‘li’, el neutre, el seu”. Per aquest motiu, tot l’article estava escrit seguint aquesta premissa. Confesso que em va costar, per poc acostumada. Però també em va costar al seu dia sentir que la gent sortia a fer running. Una altra periodista, Marta Roqueta Fernàndez, investigadora experta en perspectiva de gènere, utilitza la mateixa fórmula del ‘li’ en molts dels seus tweets, una adopció que, assegura, “descriu millor la realitat”, formada també per persones no binàries.
L’escriptora Bel Olid fa temps que publica articles sobre la qüestió. A “Amb i d’inclusiva”, escrit el 2018, ja deixava anar que hi ha una sèrie de lingüistes que es posen les mans al cap quan senten ‘li’, per artificial i forçat. Però com apunta, igual d’artificial i forçat que “fer entrar dins la llengua termes que no existien, atenent a les necessitats comunicatives que ens porten els avenços tecnològics i socials”. Reconeix que un canvi gramatical d’aquesta mena “pertorba els fonaments de la llengua de manera molt més profunda que els canvis en el lèxic”, però seguidament ens diu que cada vegada hi ha més gent que expressa la voluntat de sortir del binarisme. En un article a l’Ara, aquest ja del 2021, es demana: “quantes persones han de viure una realitat perquè la societat respongui?”.
És una bona solució el pronom ‘li’? És la solució? Com deia, jo no en tinc ni idea. No sé quina fórmula ens caldrà adoptar, però hauríem d’estar disposades a fer tots els esforços que calguin per fer evolucionar el llenguatge cap a un entorn no excloent, en el qual totes les persones s’hi puguin sentir representades.
