Tinc un racó amagat dins de l’esperit
on no hi pot entrar ningú, és ben tancat
i guardo tantes coses bones que m’eixamplen el pit
i que no puc explicar, estic cansat.
Tinc tants records, tantes vivències
d’una vida llarga que arriba a la tardor
i sento un temps llunyà sense experiències
en el que no hi cabia ni el dolor ni la tristor.
Rememorant en el passat veig una vida
on tot era blau com el cel lluminós
i sento que el cor salta i crida
dins del món en que era tot formós.
Encara copso hores molt llunyanes
que no volen sortir de dintre meu
i les guardo per mi, són tan ufanes
que no es fondran mai com fa la neu
Navego dins la barca blanca amb vela
perquè em distregui de tot el que he guardat
i ella em vigila com una sentinella
de tantes coses que he estimat.
No puc dir res de tristeses i alegries
perquè estaria en perill constant
i no vull que entrin en mi melancolies
ni que ningú em cregui un arrogant.
I si un dia sento melangia d’un passat
obriré el meu racó del cor amb un sospir
i deixaré que aflori en mi el que tinc amagat
sentint que poc a poc no m’acompanya cap neguit.
