Sempre he pensat que un restaurant és la seva carta i que de vegades el menú del migdia ensorra el possible potencial que pot tenir aquest mateix restaurant a la nit.
A Sabadell, on francament fa llàstima veure el nivell gastronòmic, tenim encara algunes coses per dinar, que per no gaires diners, faran el fet: El 9 de la Borriana, molt respectable; el Contrast que potser fa la millor paella de Sabadell; el Gotim que fa el que pot; Cal boig que abans era un menú fantàstic de 26€ i ara ha canviat a un plat combinat humiliant; Al tanto que va de canto, on la cuina tradicional es torna bonica, tendra; El fil d’Ariadna, que surt de la monotonia de menú clàssic i s’enfila una mica més amunt pels mateixos diners. Són opcions vàlides i que poden ajudar-te a passar un migdia una mica menys decebedor.
Però per damunt de tots aquests llocs, alguns millors que d’altres, hi ha el menú que el Kimbo proposa i que cada dia em sembla més perfilat, més encertat, més millorat. Si obviéssim el menú del migdia, el Kimbo continuaria sent el millor restaurant de Sabadell, però si el tenim en compte, el restaurant obté tots els premis i es desmarca de la resta amb una superioritat incontestable. Un restaurant és la seva carta i els seus millors plats, però aconseguir crear un menú migdia d’aquestes característiques és una fita dificilíssima.
L’estructura del menú està dividida en 4 parts. Hi ha un entrant que sol ser la sopa de miso o una crema o un puré. Durant aquest estiu he menjat un gaspatxo de síndria que no era de cap manera un plat de menú i mereixia tenir lloc dins de la carta. La crema de carbassa amb el toc de llet de coco; la crema de carbassó que es mereix un poema. Aquesta delicadesa de les cremes denota la pausa, el ritual, la finor amb la que un home et pot seduir. Seduir-nos amb una crema, amb un puré, amb una sopa freda de verdures. Encabat hi ha dos primers que no s’escullen. Ahir, per exemple, els uramakis de tonyina i ou, sandvitx a la japonesa, suau, cap estridència: sucats amb la maionesa màgica que també porten els korokkes. També les gyozas, que són a la carta, i que només porten verduretes cuites al vapor, meloses. De segons podem tornar a triar de nou, i normalment hi ha un plat de peix i un de carn. És una molt bona idea anar a dinar acompanyat per poder tastar les dues opcions. El garrí d’ahir, melós que de tan melós es desfeia a la boca, i el puré suau de poma per acompanyar i encara les xips de carbassa. El yakimeshi: arròs amb calamar i gambes, tot amorosit, tot suau. O de vegades l’orada cruixent amb salsa holandesa que hi havia dimarts, tan ben posada, i les verdures tallades com si fossin fils d’or. Les postres com el tiramisú de te i totes les altres coses que he provat i ja no recordo. I tot això, amb qualsevol beguda inclosa, per 12€ i escaig.
És imbatible. No hi ha cap menú superior al que el Kimbo proposa cada dia, de dimarts a divendres, per dinar. No hi ha en tota la ciutat un menú que pugui donar tant per tan poc. El menú del Kimbo és el millor menú de Sabadell i no només això sinó que és el millor restaurant de la ciutat. El menú del Kimbo, net, fi, desafiant qualsevol altre menú.
Ha sabut construir les millors nits de Sabadell, i ara, encara vol guanyar al sol.
Tot està calculat per fer-nos gaudir amb suavitat, sense excessos, aquesta lleugeresa asiàtica, amable. El Kimbo fa el millor menú de Sabadell, i fixa’t que no dic el millor menú asiàtic sinó el millor menú en general, sense límits. Hem de començar a veure els restaurants segons el que són capaços de donar i no amb quin títol ho donen. Hem de començar a desmarcar-nos dels “tipus de cuina”, de si són orientals o tradicionals o italians o el que vulguin ser, i fixar-nos amb quina qualitat donen el que donen. No hi ha tipus de restaurants: hi ha restaurants bons i restaurants dolents. Hi ha el Kimbo i la resta de menús de Sabadell.
Després veus que altres llocs mediocres són plens a vessar i penses que potser sí que a Sabadell ens mereixem el que tenim. Gràcies a Déu la gent ha entès que el Kimbo és inqüestionable i la prova està en que cada nit és ben ple, i si no demanes taula és impossible poder seure-hi.
L’única cosa que li falta al Kimbo és trobar la seva seu. Un lloc molt més gran, molt més superior. Eliminar el paper. Estovalles de roba, tovallons. Una seu amb el luxe que es mereix aquesta cuina. Un lloc que mostri el conte des de la màgia que tot restaurant ha de crear. És una mica el que li passa al Gresca, que si només te’l mires pots pensar que et donaran qui sap què i en canvi és un restaurant fantàstic amb un menú migdia també, per cert, molt encertat per uns 15 o 18 euros. Ara no ho recordo exactament.
Som a Sabadell i tot i així podem menjar com si fóssim a Barcelona. Tinc una anècdota que no sé si ve a tomb explicar i perdonin que me’n vagi una mica del tema i m’allargui amb l’article, però que coi!, és dissabte: tinc un amic que fa pocs dies ha tornat d’Estats Units i quan va ser a Las Vegas em demanà quin restaurant podrien provar. I tot i que mai he estat a Las Vegas i encara menys al Nobu de Las Vegas els hi digué que segurament allà hi menjarien fantàsticament. Bé, el Josep, que és així com es diu el meu amic, m’envià un missatge després del sopar on digué textualment: “És gairebé un Kimbo”. Se’m posà la pell de gallina. Tanta distància. Tants kilòmetres. I de Las Vegas a Sabadell hi ha una mica de distància no només física sinó gastronòmica, diria. I vet aquí que el Josep, tan lluny de nosaltres, al mític Nobu de Las Vegas conegut i reconegut per tot el món, recordà el Kimbo i gairebé l’igualà. No hi ha una floreta millor per llançar-te, Kimbo, que aquesta. I el Nobu té la màgia, té l’encant. Caesars Palace. Restaurant per somniar amb una nit perfecta. El Kimbo té tot l’enginy i només li manca la màgia, el decorat que tot regal necessita.
És per això que em fot que la gent encara cregui que és car i que d’altres estafes continuïn venerades. És per això que una mica ens mereixem el que tenim i és per això que el Kimbo és tan important i dóna tant prestigi a la ciutat.
