La tarda era d’aquelles de cel rogent i l’aire anunciava primavera i renéixer d’efluvis ara encara furtius, i només l’anunci d’un bon matx feia posar en crisi la solemnitat de la festivitat (que és la clau de volta i el perquè de tot plegat, llegiu-vos el degotall d’en Ballarín al Matí), per bé que ben organitzats hi hem pogut ser a l’hora, al partit i a la Vetlla, i, paradoxa, el partit i el seu resultat ens ha preparat per a un ofici serè i joiós, que cap lectura es feia llarga.
El gran mèrit de Guardiola és que ens ha rebaixat, amb el patiment, les dolències miocàrdiques: que això va com un rellotge suïs, i que no importa tant l’estructura com la funció i que tothom se sàpiga de cor la lliçó estratègica, la nostra missió i la nostra visió. Anant així, ja hi pot haver baixes, que a manca de craks de talonari els gols ja els fan els Jefrens i els Bojans que el planter ens va madurant.
I Messi, altre cop, l’heroi. Aquest cop profeta de la màxima lliçó: ningú no compta més que tots, paradigma de la generositat, segur en la creació i humil en la definició, carregant-se a l’espatlla l’equip i conduint-lo tenaç i segur, treballat i seriós. Que ha fet un gol, d’acord… però avui ens deia que és jove i encara ho pot fer més bé. Magis, jove Rei Lleó, Magis!
p.s. i dispensin el retard, m’he aprofitat que el director era al ripollès esllomant-se amb les seves dèries silvícoles (li han ensenyat un arbre que diu que es diu avet de Douglas i se n’ha enamorat, el bèstia!).
