L’apressada presentació de la candidatura de Salvador Illa, pel PSC, a la Presidència de la Generalitat de Catalunya va ser un moviment tàctic d’aquells que es cuinen a les esferes més altes del poder. La nit electoral aquest fet es va fer evident; ja que el mateix candidat socialista va agrair públicament al cap de gabinet de Pedro Sánchez, Iván Redondo, la seva ajuda durant la campanya catalana. Illa ha estat un candidat teledirigit des de Ferraz, enviat per a recollir l’antic votant de Ciutadans. Si no, no s’entén que la seva campanya hagi ignorat la possibilitat d’articular un govern d’esquerres -coneixedor de l’aritmètica parlamentària que deixarien els comicis-.
La insistència d’Illa en presentar-se a la investidura és simptomàtica de la manca d’estratègia dels socialistes. En comptes de posar els seus esforços en dibuixar un escenari d’entesa entre blocs -encara que sigui a mig termini-, imposen el seu lideratge a la resta d’actors que, sense cap mena de dubte, veuen millor situat Pere Aragonès per assumir la Presidència de la Generalitat. Cal afegir, a més, que no depèn del socialista postular-se per a la investidura, sinó que és potestat del futur President del Parlament designar un candidat o candidata que intenti obtenir el suport de la Cambra. Fum al més pur estil Redondo.
La operació Illa s’ha trobat un independentisme molt resilient, capaç de guanyar les eleccions amb un 53% de participació, com també ho va fer el 2017 amb un 80% o l’any 2015 amb un 75%. En tots els escenaris possibles -en plena efervescència, durant l’aplicació del 155 o en pandèmia-, les forces independentismes són majoritàries a les eleccions al Parlament de Catalunya. El resultat dels comicis és un missatge clar al Madrid polític, que pensava que amb una candidatura amable podria competir pel lideratge de les institucions catalanes.
I què li cal ara a l’independentisme polític? En primer lloc, escenificar de manera clara un gir a l’esquerra. En la mesura que Esquerra Republicana i la CUP, conjuntament, sumen 42 diputats i diputades, caldria que el moviment sobiranista liderés debats en clau ecologista, de recuperació econòmica i d’impuls d’una agenda contra les desigualtats. Precisament la CUP ha fet campanya amb una idea força interessant: la necessitat que el sobiranisme obri una nova etapa. La mobilització de l’octubre de 2017 va tenir com a conseqüència un desencís generalitzat sobre els efectes d’aquells dies. En aquest sentit, els partits independentistes d’esquerres tenen la responsabilitat de tornar a omplir de contingut la qüestió nacional -obviant la tàctica a curt termini i la gesticulació constant-.
La legislatura que comença serà d’utilitat si el futur govern aconsegueix construir un full de ruta social que beneficiï la majoria de la ciutadania. A més, la gestió de la qüestió nacional ha de pivotar sobre tres idees que no cal cedir a tercers: les urnes, el diàleg i l’amnistia. Les eleccions li ho han dit a Salvador Illa: no és possible passar pàgina sense tractar les qüestions que encara són a sobre la taula de negociació.
La operació Illa serà recordada com un invent polític del moment. Durant la campanya, semblava que l’exministre interpretava el paper d’una mena de Patxi López català. Algú disposat a fer aliances amb el centre-dreta per arribar al Palau de la Generalitat a qualsevol preu. En canvi, Ciutadans i PP han obtingut resultats molt negatius que no els permeten assajar aquesta possibilitat.
Ara és el moment de donar un impuls a les institucions catalanes a través de nous pactes entre forces polítiques. Potser ha arribat l’hora que la CUP passi a gestionar algunes conselleries, així com també caldrà revisar la relació entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. Tot dependrà de la voluntat política i, com sempre, de la capacitat de diàleg.
