Andreu Pujol i Mas (Breda, 1986) és historiador i escriptor. Culturalment inquiet, es va llicenciar en història i en història de l’art, i va fer postgraus i màsters en Humanitats i en gestió cultural. La seva tesina versa sobre l’arquitectura escolar pública en el primer terç del segle XX. Ha escrit Podran arranar, però no desarrelar (2012), una biografia de Mn. Pere Ribot i Vam fer un referèndum (2018). El 2013 va publicar Ministeri d’Incultura, on planteja la necessitat de produir cultura porqueria per donar resposta a tots els estrats socials d’un país. Aquests darrers anys fa anàlisi política de manera habitual en diversos mitjans com El Punt Avui, El Periódico, TV3, Telecinco, Cuatro, Catalunya Ràdio o el setmanari El Temps. És admirable la seva tranquil·litat impertorbable mentre disputa amb uns contertulians que volen menjar-se’l amb patates.

—Breda va ser Ventdelplà durant les set temporades d’aquesta telenovel·la. Aquesta mena de serials -amb tots els respectes per en Benet i Jornet, que en fou el guionista- són alguns dels tipus de productes televisius que defenses que també han d’existir en l’univers cultural català.

—Bé, jo no inclouria Ventdelplà en el tipus de productes als quals em referia al llibre Ministeri d’Incultura, tot i que, evidentment, també és molt positiu que existeixin telenovel·les en català, així com qualsevol altre producte cultural. En aquell assaig hi parlava de creacions que podríem situar en un estrat inferior com ara la premsa del cor, la televisió porqueria o determinat tipus de música comercial, àmbits en els quals la llengua catalana brilla per la seva absència. Ventdelplà va marcar molt fort la vida al meu poble.

—Ja m’ho imagino. Va ser una sèrie molt popular.

—Cal recordar que era el programa de màxima audiència a Catalunya en el seu moment. Encara avui quan dius que ets de Breda molta gent et respon «Ah!, de Ventdelplà!».

—Des de jovenet t’has interessat per personatges i fets de Breda i del seu entorn. Has plasmat les teves investigacions en llibres i en articles de mitjans culturals de la teva comarca. 

—Sí, he fet diverses coses relacionades amb el meu entorn més immediat. Vaig publicar una biografia del sacerdot i poeta mossèn Pere Ribot, lluitador catalanista de l’exili interior antifranquista, que era rector de Riells de Montseny, ben a prop de casa meva. També vaig impulsar una revista comarcal del Baix Montseny i he participat en setmanaris i portals digitals d’aquest territori. Alhora, he participat en alguns llibres col·lectius sobre el meu poble. Les meves dèries són una mica com aquelles nines russes, que van l’una dins de l’altra, de petita a gran.

—El nostre passat, especialment el més proper, ens afaiçona com a persones i desconèixer-lo ens empobreix.

—L’estudi d’allò local és necessari, no només per poder fer un tapís d’allò general, sinó perquè ajuda a crear lligams de comunitat i reforça l’autoestima.

—Participes en tertúlies televisives i radiofòniques en alguns mitjans que són autèntics talibans de les essències multiseculars espanyoles. Com assisteixes a aquestes tertúlies, com a extraterrestre, com a gladiador, com a Spiderman? Deus tenir devoció a sant Judes, el patró de les causes perdudes. 

—La veritat és que, per la meva manera de ser, tinc la pell bastant gruixuda i no m’afecten gaire els improperis que es puguin deixar anar en una tertúlia. En realitat, fins i tot m’ho arribo a passar bé contraposant idees i punts de vista. És més, m’atreveixo a dir que em resulten més divertides les tertúlies de Madrid, on el contrast és tan evident, perquè em trobo en total minoria, que no pas haver de fer de debats sobre matisos.

—Entretingudes sí que ho són, t’has hagut d’encarar amb personatges com Eduardo Inda. Però possibilitats de treure’n l’aigua clara, ben poques. 

—D’aquestes experiències he tret aprenentatges en relació a la capacitat dels mitjans de comunicació de fabricar ficcions sobre allò que els convé als poders als quals serveixen. A més, he pogut entendre una mica millor com funciona el poder a nivell estatal.

—T’agrairíem un parell de novel·les actuals que creguis que mantindran el seu interès literari d’aquí cent anys.

—No soc gaire bon lector de ficció i no vull dir cap bestiesa. Aquesta pregunta la respondries millor tu mateix o la Marina Porras, la crítica literària que havíem tingut a El Matí. O en Joan Safont, predecessor meu al diari.

—Suggereix-nos, si us plau, una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.

—Deu fer un parell d’anys vaig anar a Holanda i em va captivar el museu Mauritshuis  de La Haia. Té una mida que és humana, lluny dels grans museus inabastables que no s’acaben mai, i hi ha obres mestres de Vermeer i Rembrandt.

—Una parell d’obres d’art que t’han colpit.

—La Pietat de Miquel Àngel de Sant Pere del Vaticà o l’Agnus Dei de Zurbarán del Museu del Prado, per dir-ne només dues que ara em venen al cap. 

—Si fossis tan amable de dir-nos dues pel·lícules que no ens hauríem de perdre per res del món.

El Gran Hotel Budapest i La vida de Brian, per citar-ne un parell.

—T’agrairíem que ens aconsellessis un assaig d’aquells que et fan pensar o que t’ajuden a replantejar-te algun tema.

—Darrerament he llegit L’Estat emprenedor de Mariana Mazzucato, que reflexiona al voltant de l’important paper de l’administració a l’hora de fer grans avenços tecnològics i científics, desmuntant alguns tòpics del liberalisme econòmic més fanàtic. Però en podria dir molts, com ara Civilization: The West and the rest de Niall Ferguson, que tracta del paper determinant de la civilització occidental en el món, se’n pregunta els orígens i mira d’explicar-ne allò positiu, com ara la propagació de principis democràtics. 

—Una ciutat que hauríem de passejar i que val la pena tenir apamada. 

—Em costa triar perquè, a l’hora de viatjar, bàsicament passejo ciutats. Potser et diria Roma, però també Nàpols o Florència. També m’agraden molt Londres i Nova York, que són ben diferents de l’aire mediterrani italià que ens és tan confortable. I València té un nucli històric que hauríem de conèixer més. 

—Una injustícia a la qual hauríem de posar remei sense ajornar-ho més.

—La del dret d’autodeterminació de Catalunya i la supervivència de la cultura catalana. Però la llista seria llarga.

—Un parell de vides que faríem bé de conèixer.

—M’enxampes llegint Seixanta anys d’anar pel món, llibre que recull la trepidant existència d’Eugeni Xammar, amb molts punts en comú amb la d’altres escriptors o periodistes europeus del segle XX com Joseph Roth o Stefan Zweig. D’aquest darrer se’n pot resseguir la vida a El món d’ahir, molt interessant per entendre l’Europa d’entreguerres, a part que és un gran autor de biografies com la famosa de Fouché.

—I va escriure Moments estel·lars de la humanitat. Per tu, quin podria ser un d’aquests moments?

—En aquesta obra Stefan Zweig parla, entre d’altres, del  desplegament del telègraf a través de l’Atlàntic. Ara ens enxampa més a prop la generalització d’internet. Es tractaria d’escollir algun moment precís d’aquest fenomen i explicar-lo magistralment com ell, cosa que no estic capacitat per fer.

—Acabem amb dues cançons que t’han deixat empremta.

—Em va a èpoques. Més cap aquí et diria Esbarzers Remix de Zoo i La Gossa Sorda, i Blau sang, vermell cel dels Crim.

—Música alternativa! Sí senyor, molt millennial.