El País és plenament conscient que d’interès públic és allò que interessa al públic i és per això que va decidir informar sobre les festes de Berlusconi en forma de serial i en entregues periòdiques. Després d’uns inicis precipitats, que els van obligar a construir arguments ad hoc per fer passar la violació de la intimitat per imperatiu deontològic, els defensors del negoci van decidir deixar reposar el pes de les seves plomes als llavis de la velina d’Addario que, en una entrevista publicada per fascicles, com és imperatiu del gènere, es va convertir en periodista d’investigació. I encara que ha trigat en fer-ho, sembla que el diari finalment pot demostrar la certesa d’algunes de les coses que ha publicat darrerament. Potser el més curiós del cas és que la credibilitat del diari, que tants dies ha estat en mans d’una prostituta de les que cobren per ser noticia i per explicar-ho, hagi acabat posant-se en dubte per la publicació d’una falsa autòpsia de Michael Jackson.
Així ho explica la defensora del lector, Milagros Pérez: La mañana del lunes 29 la edición digital de EL PAÍS publicó en su portada el resultado de la autopsia: el cantante pesaba 51 kilos, tenía el estómago lleno de pastillas, estaba calvo y presentaba cicatrices de al menos 13 operaciones de cirugía estética. El subtítulo aclaraba que eso era “según el diario sensacionalista The Sun”. Al final de la tarde tuvo que rectificar: “El informe de la autopsia es falso”, decía el titular, a pesar de lo cual, continuaba reproduciendo su contenido. El País va publicar una informació falsa, copiada del diari britànic The Sun, i es pregunta ara si per no passar per mentider en té prou recordant que ell només copiava. Borja Hermoso, redactor en cap de Cultura, explica que es van decidir a publicar-la perquè “la noticia de The Sun sobre la autopsia se propagó rápidamente por la red y EL PAÍS no podía dejar de darla”. En realitat, però, el diari no només podia deixar de donar-la sinó que la seva obligació era decidir si fer-ho o no, i el més preocupant és que l’error es justifiqui per l’absència d’un criteri clar per decidir sobre aquestes qüestions. Perquè la inmediatesa, que sembla ser la principal preocupació dels editors del digital, no és més que la negació de la raó de ser del periodisme. Perquè citar les fonts per deixar en mans del lector el judici sobre la fiabilitat de la notícia és també el contrari del que ha de fer el periodista, que en nom de la veritat pot ocultar informació però mai al revés, que pot amagar la font per publicar una notícia però mai citar la font per publicar una mentida. La premsa digital no per digital deixa de ser premsa, i la credibilitat dels diaris passa perquè no sigui només per casualitat que diuen la veritat.
Ferran Caballero
Barcelona, 1985. Llicenciat en filosofia i màster en Pensament Contemporani. Interessat en la història de la filosofia política. Actualment treballa sobre la relació de Martin Heidegger amb el nazisme i sobre el pensament de Leo Strauss i Richard Rorty. Col.labora amb la Fundació Catalunya Oberta i és Ajudant de redacció de la Revista Diàlegs.
@ferrancab

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorI encabat que et llevis a Manhattan
Article següentJuliol del 36