Després de dotze anys de ministeri petrí, el papa Francesc, el papa de la primavera, ha passat a la plenitud de l’amor de Déu.
Va ser el 13 de març de 2013, quan els cardenals, reunits en conclave, van elegir nou bisbe de Roma el cardenal Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires. En aquests dotze anys de servei a l’Evangeli, el papa Francesc ha creat un clima d’esperança i ha retornat i revifat la il·lusió a una Església cansada i envellida. Proclamat personatge de l’any per Le Monde i per Time, i malgrat l’oposició a l’interior de la mateixa Cúria, Francesc ha fet nàixer una nova primavera a l’Església, alliberant-la de les pors que la paralitzen i dels desànims que la bloquegen.
El papa ha fet un toc d’atenció als bisbes de l’Església, molts d’ells ultraconservadors, perquè «sovint han estat narcisistes», i al mateix temps ha denunciat una Cúria vaticanocèntrica, que ha intentat reestructurar: «Faré tot el que puga per canviar-la». I és que el papa Francesc mai va ser un buròcrata i per això no volia que els pastors de l’Església aspiraren a pujar, a ascendir, a trepar, ni que el seu ministeri fora un honor o privilegi, sinó que volia que, amb humilitat, els bisbes i els preveres foren servidors de les comunitats cristianes. Amb una visió universal, no volia tampoc una Església clericalitzada, ja que com ell mateix deia, «quan tinc al davant un clerical, em converteixo en anticlerical».
El papa volia que els deixebles de Jesús cristians fórem llavor de vida i d’amor, per damunt de la captació de nous cristians: «El nostre objectiu no és el proselitisme, sinó escoltar les necessitats, els desigs, les desil·lusions. Hem de tornar l’esperança als joves, ajudar els ancians, obrir-nos al futur, difondre l’amor», per així «incloure els exclosos i predicar la pau».
Francesc volia recuperar i revifar el Concili Vaticà II, inspirat pel papa Joan XXIII i per Pau VI, un Concili que decidí «mirar al futur, amb esperit modern i obrir-se a la cultura moderna». I és que «una Església que es tanca en el passat, traeix la seua pròpia identitat». Per això volia fer realitat una Església amb una organització horitzontal, no vertical, més fraterna i més sinodal.
El papa va condemnar amb valentia «el capitalisme salvatge, que fa els forts més forts i els pobres més pobres». Francesc deia que sistema econòmic actual ens està portant a una tragèdia i va denunciar «el déu diner i un atur que roba la dignitat». És per això que resultava incòmode al poder, perquè era un home transparent i radical. Un papa que comunicava, que sintonitzava, que abraçava i besava els pobres, els malalts, els xiquets!, que no menjava amb els poderosos, sinó que s’asseia a la taula dels pobres. Més encara: asseia els pobres a la seua taula. A més, Francesc sabia escoltar amb el cor i mirar amb tendresa, ja que era un home amb la mirada neta, sempre atent al sofriment de les persones més vulnerables. Com va dir el cardenal filipí, Luis Antonio Tagle, «el papa Francesc és un home valerós que escolta, que no fuig dels problemes del nostre temps».
A Assís, Francesc va pronunciar un discurs improvisat, que va arribar al cor dels qui l’escoltaven i on va denunciar la globalització de la indiferència i la vergonya del capitalisme salvatge, a més de demanar que cuidem la natura, la casa comuna que, entre tots, estem fent malbé. També va ser el papa que va promoure un paper més actiu de les dones al si de l’Església i el papa que va dir prou a la pederàstia i que va afirmar que aquest flagell que ens avergonyeix, no pot repetir-se mai més.
Enemic d’homilies llargues i avorrides, parlava amb senzillesa, amb un llenguatge que la gent entenia. Per això, Francesc sorprenia, com ho va fer Mijail Gorvachov amb la Perestroika, en el seu intent de reestructuració i de reforma de l’Església. Desitjava comunitats pròximes a la gent i a les seues necessitats, amb pastors amb olor d’ovella, per fer realitat una Església que transmeti la bona notícia de l’Evangeli i no estigui tan capficada amb les condemnes i els preceptes. Com va dir Leonardo Boff, «Francesc posava en primer lloc l’amor, la misericòrdia, la tendresa i el diàleg, i només després, les doctrines i les disciplines eclesiàstiques».
El papa Francesc també era un missatger de pau, que va treballar per acabar amb la invasió d’Ucraïna per Rússia i l’agressió de Putin, una agressió que encara ara està provocant un èxode monstruós de dones i de xiquets que fugen de la guerra. Treballava perquè s’acabara aquest clima de guerra, amb l’amenaça de Putin sobre els ucraïnesos, que està deixant ciutats destrossades, amb milions de refugiats i famílies trencades per una agressió injustificada i del tot immoral. I també va ser el papa de les perifèries, que visità els refugiats a l’illa de Lesbos i que demanà a Europa que no fora indiferent al drama dels qui s’ofeguen a la Mediterrània fugint de la fam i de la guerra.
Malgrat els seus problemes de salut, era un home que treballava per la pau i la justícia, per una Església pobra que ix a buscar i a acollir els allunyats de la fe i tots els qui pateixen. Va ser un pastor que denuncià la mentida i la hipocresia, també dins de l’Església, i això provocà l’odi dels qui no estaven d’acord amb els canvis que estava fent. Per això el 2021, en el seu viatge a Eslovàquia, en una trobada amb jesuïtes, el papa els deia: «Encara visc. Malgrat que alguns em voldrien mort». I comentant la seua intervenció quirúrgica, deia als jesuïtes eslovacs: «Sé que hi ha hagut fins i tot trobades entre prelats, els quals pensaven que el papa estava més greu que no pas es deia». Preparaven el conclave, somiant amb un altre papa de la seua corda, ni audaç ni valent com ho era Francesc. I amb bon humor, deia als jesuïtes: «Paciència! Gràcies a Déu, estic bé».
I és que Francesc, en contra dels bisbes prudents i benpensants i clarament conservadors, va desplaçar el centre de l’Església, del poder a la bondat, ja que com va dir mossèn Joaquim Garcia Roca, «el papa estava més interessat en practicar la comprensió, que en exercir de jutge». Com va dir el bisbe Pere Casaldàliga, el papa Francesc «és un do de Déu per a l’Església».
Ara que el papa ha deixat aquest món i ha arribat a la plenitud de l’amor i a la visió de Déu, donem gràcies al Senyor pel servei del papa Francesc, el papa de la primavera de l’Església.
