Altra vegada, l’Albert Jané en dona una mostra del seu mestrívol domini de la nostra llengua amb aquest text que és una de les seves “Tres estampes evangèliques“. L’ús d’expressions col·loquials del llenguatge diari en aquesta paràfrasi bíbilca és molt divertit, i confio que els estimats lectors somriguin com jo a cada moment… Pere Grau)
–Albert Jané
Es pot afirmar que el diable era més animal que la mare que el va parir. És una manera de dir-ho, tal com diu sempre la senyoreta Maria Lluïsa, la seductora professora de socials, que té enartats tots els seus deixebles (i algú que no ho és). Que el diable es passés la vida temptant els simples normals, és lògic i comprensible. De fet, era la seva raó de ser, temptar la bona gent amb tota mena d’al·licients, amb el gaudi il·lícit de béns terrenals de tota llei, riquesa, poder, luxes, benestar material, unes bones vacances tropicals, sense oblidar el plaer de la carn, tan sovint prohibit i inaccesible, i, si es vol, del peix i tot. Però que li passés pel cap la idea estrambòtica i aberrant de temptar al mateix Jesús, personalment en persona, tal com solia dir aquell pintoresc policia sicilià, demostra que en realitat no calçava gaires punts. Es pot ser burro però no tant.
Segons ens reporta puntualnent el senyor Sant Mateu, que ho devia saber de bona tinta -bona tinta, bona tinta, bona tinta té el tinter, no sabem quin mala pinta la volia fer malbé- , en primer lloc el va temptar al desert, on el bon Jesús s’havia d’estar quaranta dies sense menjar ni beure res, meditant profundament; cal convenir que el dejuni sense meditació és un dejuni eixorc, estèril i improductiu. Jesús, és clar, li va parar els peus amb unes paraules exemplars. Després a la mateixa Ciutat Santa, on li va fer una proposició excèntrica d’allò més, però amb el mateix resultat. Aleshores, el diable, que potser sí que al capdavall no era tan banau, “qu’il n’avait l’air”, que diuen els gavatxos, va reeixir a menar-lo fins al cim de Collserola, des d’on es podia gaudir de la vista més esplèndida del món.
Amb un petit esforç, un es pot imaginar com era el pla de Barcelona ara fa dos mil anys, estès amb suaus i gracioses ondulacions, des de les ribes del Llobregat fins a les del Besòs. Tocant a mar la petita ciutat de Barcelona s’alçava al peu del mont Tàber, un turonet d’una alçada més que modesta. Dels contraforts de la serra de Collserola, baixaven unes quantes rambles o rieres, ombrejades, segurament, per àlbers, salzes i verns. I tot el pla estava distribuït en petits camps de conreu, sense que hi faltessin els horts i les vinyes de xarel·lo i moscatell, amb les brunes masies, que ho presidien tot plegat. Alguns turons emergien d’aquest esplèndid mosaic, ben cobertes de nobles alzines i pins pinyoners. Quina meravella! És segur que la seva contemplació va commoure el bon Jesús i li va omplir el cor de joia. Era el que esperava aquell tros d’ase del diable per temptar-lo. Segons totes les evidències, Jesús i el diable parlaven en llatí, que en aquella saó era la llengua franca de tota la conca mediterrània. Tal com ens reporta el senyor Sant Mateu, mostrant a Jesús aquell magnífic panorama, el diable li va dir, exactament, Haec omnia tibi dabo, si cadens adoravens me. És a dir: “Vet aquí tot el que et donaré si t’agenolles i m’adores“. Tanta estultícia causa estupor i fins i tot incredulitat; potser aquell animal duia una copa de més… Sigui com sigui, Jesús, naturalment, el va posar a ratllla com calia, i el diable, convençut que no hi havia res a fer, va desistir de la seva taleia d’una manera definitiva. Donant, aleshores sí, una prova de bon sentit, va seguir carena enllà fins a Martorell, on es veu que ja l’esperaven perquè els donés un cop de mà en la construcció d’un pont sobre el riu Llobregat.
Aquell episodi, però, va tenir una conseqüència perdurable. I és que d’ençà d’aleshores del cim més alt del Collserola se’n diu justament Tibidabo, d’acord amb una de les paraules pronunciades per aquell paranoic que s’havia proposat de fer entrar el clau per la cabota.
