La moderació no està de moda. D’una banda, perquè els temps difícils sempre faciliten l’aparició dels profetes de l’anàlisi simple i la solució màgica (els demagogs, que deien els grecs) i, d’altra banda, perquè a Catalunya hem tingut falsos moderats que han fet un molt mal favor a la política digna d’aquest nom. El resultat ha estat una molt nociva assimilació de la moderació política amb el manteniment perquè sí de l’statu quo imperant, o pitjor, amb el continuat i incansable esforç per mantenir el propi lloc en el tauler del joc polític. La moderació, tanmateix, no és pas això. És una política viva, carregada d’arguments i, si em permeten, molt necessària en els temps que corren.
El centre de la política catalana ha canviat notablement en els darrers temps i podem considerar, sense massa por a equivocar-nos, que el sobiranisme ha obtingut un caràcter de normalitat i una extensió important en el conjunt de la nostra nació. L’autonomisme s’ha convertit en una política de flancs, no central i que, tal com ens han mostrat els darrers esforços d’encaix català a Espanya, és contrària a l’assoliment d’un estat positiu i pròsper per a Catalunya. Així doncs, s’ha de deixar d’assimilar el moderantisme a l’autonomisme, en tant que aquest darrer ja no representa en cap cas una política moderada, això és, una política que busca el bé comú més enllà de la satisfacció d’interessos socials sectorials i parcials (d’aquí l’enorme dificultat de la política moderada). L’autonomisme és a dia d’avui un extremisme empobridor per Catalunya. Més enllà dels números, la centralitat i moderació venen definides per la citada aspiració al bé comú, i aquest bé comú ja només pot ser encarat des del sobiranisme.
Aquest canvi d’eix en la política catalana ens pot portar, potser, un nou mapa polític i, de fet, molts n’han començat a parlar des del passat 11 de setembre. Provablement, Catalunya gaudirà d’un tauler polític ric. Sigui com sigui, convindria que Catalunya tingués un Partit Moderat o que una formació existent n’agafés el rol. El Partit Moderat formaria part d’aquest sobiranisme ja central i representaria el més complex i, tot i així, més responsable dels objectius possibles: construir l’Estat propi amb garanties i amb voluntat de sumar, tot orquestrant una política decidida i ferma que no renunciï a englobar-hi tothom. La seva moderació vindria carregada d’arguments. Moderació a favor d’una república amb els poders equilibrats on fos efectiva la separació dels mateixos. Moderació a favor d’un sistema electoral que posés en equilibri la força de l’elector i del partit, buscant un sistema de circumscripcions reduïdes uninominals on també tingués lloc el vot proporcional cap al partit. Moderació a favor de l’enfortiment de la classe mitjana i d’una economia social de mercat, essent conscients que tant la desesperació o la misèria com l’afany desenfrenat i sense límits de riquesa són camins cap a l’egoisme i la injustícia, i que difícilment faciliten la concòrdia i el treball pel bé comú. Moderació en la voluntat de tenir en compte tant el passat i les arrels culturals i religioses del poble, com el futur i els valors i creences dels nouvinguts (per cert, tenir-los en compte no és forçar una neutralitat política buida, sinó donar un adequat lloc polític a les qüestions religioses i morals). Moderació en l’equilibri entre llibertat i responsabilitat.
Moderació perquè, tot i que ser moderat és sempre l’opció política més difícil, també és la més complexa i més rica. Construir un Estat no és feina per exaltats o twitaires de titular fàcil, carregats o no de bones intencions. La moderació hauria de ser, doncs, una opció tinguda seriosament en compte.
@jordifeixas
