Els darrers mesos, hem presenciat com el partidisme s’ha carregat la genuïtat del procés. Mentre aquest estava en mans de la societat civil, es va registrar un crecendo en entusiasme i participació en els actes a favor d’un estat propi. Ara bé, quan les regnes les han agafat els partits polítics, després de l’èxit del 9-N, l’esperit d’unitat s’ha trencat i ara serà molt difícil de redreçar la situació perquè som davant d’un any triplement electoral.
No deixa de sorprendre que mentre a l’Estat espanyol triomfa el populisme de Podemos i C’s, que amenaça l’estabilitat dels partits tradicionals, aquí són els partits de sempre, especialment CiU i ERC, qui polemitzen sobre el procés, mentre les organitzacions de la societat civil que han impulsat les mobilitzacions més massives, és a dir, l’Assemblea i Òmnium Cultural, es mostren incapaces de fer el salt a la política per fer-los un toc d’alerta i renovar la democràcia. És sabut que tant l’ANC com Òmnium estan bastant controlades per CiU i ERC i això els resta marge de moviment. I, en aquest context, també sorprèn que la CUP hagi desaparegut del mapa del procés, en part a causa de la seva pròpia dinàmica interna, que li impedeix poder treure rèdit electoral d’un valor tant en alça com David Fernàndez.
Davant d’això, hi ha molts catalans que, potser per un excés d’ingenuïtat, després de presenciar les picabaralles entre CiU i ERC, ara se senten orfes i no saben què votar per refermar el procés. Això explica que les darreres enquestes per als comicis del 27-S indiquin que CiU perd quasi 20 escons, una pèrdua que no capitalitzen ni ERC ni la CUP, ja que juntes no en guanyen més de 12-13. Conclusió: es perden 7-8 escons, que no se sap si van a Podemos o no van enlloc, de manera que els qui defensen com a opció millor fer llistes separades, en comptes de concórrer sota una llista única de país, sembla que no l’encerten.
En definitiva, si els catalans seguim fent l’imbècil (parafrasejant Joan Sales), pot ser que en aquesta bugada perdem bous i esquelles, amb l’agreujant que, segons quins siguin els resultats del 27-S, haguem d’esperar molts anys més a tornar a treure el tema de Catalunya.
Només tres factors poden corregir aquesta tendència al desencís entre els simpatitzants del procés català. El primer són les eleccions municipals de maig: si guanyen majoritàriament els partits sobiranistes i no hi ha pactes postelectorals contra natura, això pot nodrir un cert esperit secessionista. El segon és l’eventualitat que determinats personatges de rellevància pública, impulsats o no per organitzacions de la societat civil, com Carme Forcadell, Muriel Casals, Santiago Vidal o Raül Romeva, promoguin una candidatura pròpia a favor de la independència. Aquest fet pot tenir dos efectes: amenaçar ERC i CiU davant la possibilitat de perdre espai electoral o bé esperonar-los a confegir unes llistes amb molts punts de confluència, si no una llista única. El tercer factor seria decidir posposar les eleccions el 27-S. Aquest fet, però, hauria d’estar molt ben justificat políticament perquè, si no, representaria automàticament el suïcidi polític del president Mas i, de retruc, de CDC.
Passi el que passi els propers mesos, crec que, a hores d’ara, el simpatitzant del procés sobiranista que no és militant de cap partit polític ja ha perdut la ingenuïtat davant dels moviments partidistes dels partits sobiranistes i independentistes. Ara, doncs, del que es tracta és que entre tots recobrem la genuïtat radicalment democràtica del procés i el portem fins allà on puguem, mobilitzant tots els efectius que realment aspirin a la plena llibertat del nostre país.
