El petó

Una de les escultures més paradigmàtiques d’August Rodin (1840-1917) és l’anomenada El petó, realitzada l’any 1882. A la vista d’aquesta obra no crec que ningú pensi que aquest petó ardent tan perfectament representat en una escultura impressionista va ser un petó robat, com el petó desgraciat i tan fora de lloc del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, estampat a la boca de la futbolista Jennifer Hermoso. Ans al contrari, encara que darrere d’una obra artística sempre hi ha una història, i vés a saber quina història a tenor del que sabem de la biografia d’August Rodin, considerat l’artista genial fundador de l’escultura moderna, així com una gegant força de la natura més instintiva tipus Pablo Picasso. August Rodin va ser un home obsessionat pel sexe i l’erotisme i va tenir moltes amants, entre elles la jove Camille Claudel (1864-1943), que inicialment va formar part del grup d’estudiants que l’escultor va acceptar al seu taller.

Camille Claudel va ser model, musa i amant d’August Rodin des de l’any 1883 i va inspirar a l’escultor obres com Danaide i Fugit amor. La jove estudiant tenia dinou anys i va ser parella del mestre fins als trenta-quatre. A partir d’aquell moment, i fixem-nos en la data, es diu que August Rodin va iniciar la representació de temes explícitament eròtics i sexuals. Com hem dit, El petó és de l’any 1882, i amb una mica d’imaginació podem pensar que aquesta escultura que ja forma part de l’imaginari col·lectiu com la igualment famosa El pensador (1880), té molt a veure amb la vivència, en els seus dies aurorals, d’una tòrrida relació amorosa entre l’home madur i la jove alumna que no era una beneita i sembla que tenia caràcter a desgrat de com va acabar aquella relació: August Rodin no es va voler separar mai de Rose Beuret, la dona que sempre va ser la seva companya i amb la qual havia tingut un fill, August-Eugène Beuret, si bé no hi va contraure matrimoni fins a l’any 1917, any de la mort de l’escultor.

Camille Claudel va ser una estreta i eficaç col·laboradora del mestre escultor fins al punt que no se sap on comença l’obra de Rodin i acaba la de Claudel, o a la inversa, en escultures tan emblemàtiques com la monumental Les portes de l’infern, que  van realitzar plegats.

La sort de Camille Claudel és trista, ja que a partir de la seva última exposició, l’any 1905, va començar a patis crisis nervioses i va destruir algunes de les seves obres. Refusada per la família, va passar els últims trenta anys de la seva vida tancada en un sanatori, on va morir. En la visita al Museu Rodin de París, els amants de l’art trobaran un espai dedicat a l’obra escultòrica de Camille Claudel que, encara que és pròxima a la d’August Rodin, presenta la seva pròpia personalitat, el seu propi geni creatiu.

 

Article anteriorNo a l’amnistia, sí a la justícia internacional
Article següentNo vull ser bonic
Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951). Dissenyadora d’exlibris i escriptora. Formació artística i humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, italià, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat una cinquantena de llibres entre assaigs, novel·les curtes, narracions, llibres de viatges, biografies, memòries, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles d’opinió en diversos mitjans. Premiada en el camp de la narrativa, la poesia i el periodisme.