Cap alegria econòmica, és clar, si fas de professor. La cosa dóna per anar tirant de tal manera que no es pot dir que et falti res, però tampoc que te’n sobri. El que si tens, en canvi, és temps, més temps que si fessis l’horari convencional de qualsevol despatx, o de qualsevol ofici relacionat amb el comerç, o que si fossis metge, per exemple. Aquest temps és el que esmerces no només a corregir els treballs presentats pels teus alumnes, o a preparar noves classes, sinó també a llegir tot el que pots. Fent de professor no es tracta dels diners que guanyes, és tracta del temps que tens i de com sàpigues aprofitar-lo. Sempre has tingut la sensació de cobrar més en temps que no pas en diners. I després encara hi ha una altra cosa. Aparegué l’altre dia a La Contra de L.V. una entrevista a Jaume Pagès, que fou rector de la UPC i ha dedicat tota la seva vida a formar-se i a formar. Parla del seu passat a Vilamacolum, dels seus pares, mestres, als quals no els sobrà mai res, però foren intensament feliços. Aquells instants sublims de felicitat quan al cap dels anys, anant pel carrer, els reconeixien antics alumnes i els agraïen tot allò que els havien ensenyat. Si antics alumnes et reconeixen i et saluden és perquè un dia els ajudares i és important saber que has estat, que ets, útil. Un bon mestre, un bon professor, ho és, sobretot perquè conté una multitud de futurs i perquè la formació no només millora els estudiants sinó que millora, si es fa bé, tota la societat. El problema sempre són les ganes i és cert que en el fons només fracassa aquell que no ho intenta. No m’estranya gens que Pagès, nascut el 1946, afirmi que encara és jove. Continuem essent joves mentre a la nostra vida hi hagi més projectes que no pas records i mentre el temps que per nòmina se’ns concedeix no s’escoli miserablement jugant a sindicalistes i a organitzar vagues. Hi ha aquest projecte, aquest projecte que és gairebé utopia: combatre el clima antiil·lustrat que domina la nostra època. La vida no consisteix només a usar tot allò que un té al seu voltant. Bé, veritat i bellesa se’ns apareixen avui com si fossin coses d’un altre temps. Però, ¿en què queda tot si renunciem a la idea del bé, si sucumbim al relativisme i som ja incapaços de sentir aquelles melodies jubiloses que representen la prosperitat de l’esperit?
D’altra banda, Jordi Bilbeny ho ha dit molt bé: l’actuació d’Espanya ha convertit la consulta de diumenge que ve a Arenys de Munt en una cosa èpica. L’èpica que ens cal. No deixen preguntar perquè tenen por de saber, fins i tot els fa por saber el resultat d’una consulta no vinculant. L’ideal de viure en un país tranquil, lliure i enfeinat comença diumenge que ve. La llibertat autèntica, tot refent Nietzsche, és un poder de la voluntat. Jo hi seré diumenge.
