El polític estacionari acostuma a fer els primers passos de jove, possiblement en una organització juvenil que sent propera per raons més o menys elaborades. Dedica el seu temps a estudiar a la universitat mentre milita en algun sindicat estudiantil. És possible que guanyi alguns calerons en una feineta que li permet anar tirant, però de seguida veu clar que ha de dirigir els seus esforços als mecanismes de partit. Amb el temps entén que en el marc de l’estructura partidista hi prevalen uns criteris molt determinats, que convé entendre i dominar si vol prosperar en l’organització. Si es mou hàbilment, bàsicament a través de l’obtenció de contactes i coneixences adequades, si aprèn a callar i a assentir davant de certes persones al marge de les idees o arguments que hi hagi en joc i si sap obtenir certa notorietat en moments clau, les coses li aniran bé i obtindrà un lloc en l’escala mecànica que és l’estructura del partit.
El polític estacionari no necessita presentar-se amb un projecte sota el braç que el distingeixi i el posi a prova davant la ciutadania. La clau del seu èxit dependrà, generalment, del que passi a l’ombra privada del partit, lluny de la llum pública. Amb l’enteniment i domini del curiós concepte de mèrit que impera dins la màquina partidista, potser estarà uns anys fent de regidor municipal, després anirà a llistes al parlament, qui sap si ostentarà algun càrrec en alguna diputació o en una institució pública, etc. D’estació en estació i imitant les migracions d’algunes aus, el polític anirà fent, sempre evitant ocupar càrrecs que impliquin un test directe amb la ciutadania, més o menys conscient de les pròpies limitacions i de la falta preocupant de domini sobre alguna de les esferes de l’experiència humana, teòrica o pràctica. Amb una mica de sort, el polític estacionari passarà tota la vida ocupant càrrecs importants prou ben remunerats, però on el judici de la seva vàlua per part de la ciutadania és altament difícil: comissions parlamentàries, diputat a corts, senador, etc. Si és un polític estacionari excepcional, s’atrevirà a lluitar per càrrecs més vistosos, com ara el d’alcalde d’una ciutat més o menys important o fins i tot alguna conselleria, conscient que no arriscarà gaire i, en cas d’algun entrebanc, la seva treballada habilitat per dominar el rere teló de la política li permetrà seguir ocupant algun lloc l’endemà d’un hipotètic fracàs.
El lema del polític estacionari podria definir-se en els termes següents: l’objectiu del govern no és millorar la situació dels ciutadans, l’objectiu del govern és, senzillament, romandre.
És aquest domini dels teixits interns de la màquina partidista i de la seva lògica el que li dóna una seguretat, que a vegades ratlla el menyspreu, davant d’aquelles persones de contrastada experiència en algun àmbit humà que s’adrecen al partit amb l’objectiu d’aportar alguna cosa. Ell sap que, en el terreny del partit, l’èxit d’una vida treballant per a la comunitat no és necessàriament un mèrit decisiu. Fins i tot, encara que evidentment no ho manifesta amb claredat, sent llàstima d’aquell company d’organització juvenil que va decidir compaginar la militància amb un projecte professional fora del partit. El polític estacionari es mira els intel·lectuals i els periodistes seriosos, també els seus intents de rigor conceptual, amb distància i poc interès. Ell sap que les idees són, en la gran majoria de casos, simples pretextos pel veritable joc polític: l’evolució en l’escala partidista i la conquesta continuada d’una nova quota de poder.
El polític estacionari és el producte d’un sistema que no fomenta la posada a prova de la gran majoria dels càrrecs davant de la ciutadania. És el resultat d’un entramat institucional que contradiu allò més propi de la política, això és, els fets i els mots humans i la seva discussió a la llum pública. És la manifestació d’una certa burocratització de la política.
Darrerament, tanmateix, el polític estacionari –de dretes o d’esquerres- està preocupat. En cas de reeixir, el projecte d’un Estat propi podria suposar sotmetre a debat el sistema polític i electoral del país. Qui sap si algú podria demanar lligar els representants a territoris i funcions molt més delimitades i visibles, obligant-los a un constant diàleg amb la ciutadania, o establir comitès efectius de vigilància i passada de comptes de l’acció política. Qui sap si, en un nou Estat, es podria propiciar que aquell o aquella que s’adreci a la política hagi de presentar-se amb unes idees pròpies i un projecte polític definit i, en cas de no reeixir per falta de coneixement, capacitats o actitud adequada, veure altament difícil seguir dins l’esfera del servei públic. El polític estacionari està especialment inquiet. Agafa el telèfon i truca a l’intel·lectual que, a l’ombra del partit, va entrar a la universitat, ha obtingut premis i ha gaudit d’una tribuna en un diari durant tota la vida. A veure si una mica de retòrica d’aparent contingut seriós li soluciona el problema.
De l’intel·lectual orgànic, però, en parlarem un altre dia.
