Escric aquest article tot esperant que ens comuniquin la “fumata” blanca d’un acord sobre data, llista/llistes, etc. de les properes eleccions, que segons sembla serà després de reis. Més tard del que tots voldríem, però què hi farem. Avui, tot esperant-ho tornaré a parlar per enèssima vegada del conte de mai no acabar de l’obsessió de molts patriotes catalans a trobar-li tots els defectes al President, a l’home que, agradi o no, sap portar i encarrilar l’empenta popular traduint-la en resultats cada vegada més concrets.
Els lectors del MD que tenen l’amabilitat de seguir els meus articles ja saben de quin peu coixejo: defensar sovint Artur Mas contra atacs i prejudicis que cregui injustos. No pas perquè el cregui cap ‘superman’ ni perquè cregui que sigui infal·lible. No el poso al damunt de cap pedestal. Simplement el defenso com defensaria a qualsevol persona de la que opinés que rep un tracte immerescut. Perquè com el mateix Mas ha dit “en aquest país et critiquen si et claves a la cadira, i et critiquen si fas un plantejament diferent que és de risc”.
Ara, després del seu discurs al Fòrum de Barcelona, Mas ha rebut molts elogis, per exemple de la flor i nata del periodisme català com Sanchis, Partal, Cardús o Xirgo entre molts altres. Peró també totes les sospites acostumades: indefinició, segones intencions de sobreviure políticament, intent subreptici de deixar (en la lletra petita del discurs) una porta oberta per entendre’s encara amb Madrid per sota del nivell de la independéncia, etc. Per a molts, digui el que digui ell, en Mas segueix sent un autonomista subreptici (com a fill polític de Jordi Pujol) que molt a contracor va a remolc de l’onada popular, empès pel crit d’independéncia de tants catalans. La interpretació la trobo tan curta de vista que no he resistit la temptació de preguntar-me a mi mateix: “i si tu no te la creus, quina és la teva interpretació del personatge? Per què el defenses? D’on et vé la convicció per fer-ho? Que no esperi ningú que ara vulgui tornar a descobrir la sopa d’all. Tot són coses prou sabudes o ho haurien de ser, però hi ha moments que cal recordar-les.
En primer lloc, i encara que sembli estrany de preguntar-ho: què vol dir haver estat o no autonomista o independentista? Recordem (qui pugui fer-ho) aquell esclat de la Diada del 1977 i els crits i les pancartes de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!”. Si he de jutjar-ho per mi mateix i per molts dels meus parents i amics, si tots érem autonomistes només era perquè vèiem la independència com una utopia impossible. L’argument més clar era que els canons no els teníem nosaltres. Per tant somniàvem en una posible “entente cordiale” amb la resta d’Espanya. Un somni que el temps i els polítics espanyols es van encarregar de matar.
Sabem prou exactament quan va ser que el panorama va canviar completament: el dia que el TC espanyol va deixar l’estatut d’autonomia convertit en un munt de parracs que no permetia ni tapar-se les vergonyes. I, contra el que molts pretenen, va ser llavors i només a partir de llavors quan la indignació popular va fer possible que els polítics es comprometéssin a caminar per altres verals que els que fins llavors havien estat possibles. Els que tant recriminen, per exemple, que en Jordi Pujol hagués anat sempre pel peix al cove i que no hagués anat més decididament cap a la independència crec que parteixen d’un error cabdal: un canvi tan radical no es pot manar mai des de dalt. Ha de sortir, com ha estat ara, des de la base de la societat i llavors són els polítics els que han de decidir si ho ignoren o si s’hi posen al davant. Allò que no podia fer Pujol, ho ha pogut fer ara en Mas, gràcies al suport popular, i ho ha fet amb prou intel·ligència i amb prou seny, com per poder arribar tots plegats on ara som: a les portes de recuperar la nostra plena sobirania nacional.
Algunes vegades, ja fa anys, he estat tan fresc d’escriure directament a Artur Mas, com a simple ciutadà corrent, per a expressar-li suggerències o temors en el sentit que CiU no s’adormís i no cedís a ningú el paper de punta de llança del catalanisme. Per exemple l’octubre del 2009, demanant-li que es prengués molt seriosament el toc de campana que representava la primera consulta a Arenys de Munt a favor de la independéncia. Mas, llavors cap de l’oposició, va tenir sempre la deferència de contestar les meves ben intencionades impertinències. I ja algunes de les seves frases crec que van influir en la meva bona opinió sobre el nostre actual President. En aquella ocasió en Mas va escriure: “Hi ha un sentiment que està creixent entre molts catalans, fruit del cansament davant d’un tracte molt sovint injust cap a Catalunya. Però encara no hi ha una majoria social àmplia. Nosaltres fem un seguiment periòdic i detallat de l’evolució sociològica de la població catalana i les nostres dades indiquen un augment de les tesis sobiranistes, peró molt lluny encara de les majories necessáries. Per això, segons el meu parer, cal aglutinar el màxim de gent possible que vulgui fer avançar Catalunya, també en termes de sobirania. Sinó, el resultat és que caminarem en sentit contrari com, malauradament, estem fent ara…”
Un any després, poc abans de les eleccions del 2010, i contestant a una altra carta meva, deia que la sentància del Tribunal Constitucional havia contribuït significativament el suport a la independència, però que aquest encara estava lluny d’una ampla majoria. I afegia: ” Ès per això que des de CiU proposem una transició catalana. Sense cap límit. El poble de Catalunya decidirà en cada moment les majories socials que permetin avançar de manera que una majoria àmplia del poble de Catalunya hi cregui i hi sigui”. Parlava llavors del primer pas de poder administrar els propis recursos i acabava dient: “Òbviament el camí no acaba aquí”.
Això, i una lectura a fons de les entrevistes que se li feien de tant en tant, em va donar bases per a la meva interpretació de la figura d’Artur Mas, que presenta alguns punts de similitud amb Àngela Merkel: el pragmatisme, l’abséncia de grans gestos populistes, i la convicció de què no hi ha solucions patentades ni indiscutibles per cada problema, sinó que cada dia se n’han de trobar de noves. En el cas particular de Mas vaig guanyar la convicció de què era un patriota català com el que més pugui ser-ho i que aniria tant lluny com el poble ho fes possible; que era autonomista quan no quedava altre remei i que seria independentista quan les circumstàncies ho féssin possible, no pas per veleïtat ni per egoïsmes personals, sinó perquè conviccions i pragmatisme li permetrien sempre anar més lluny. I no cal dir que tinc present que un home sol no pot fer cap obra gegantina sense col·laboradors convençuts que li donin suport. Peró ningú troba col·laboradors d’aquesta mena si no té una força de convenciment molt gran que vingui d’unes fondes conviccions internes.
A un polític sempre trobarem coses a retreure-li. Però els retrets haurien de tenir sempre en compte les circumstáncies objectives de cada moment i no les nostres preferéncies, els nostres prejudicis o les nostres intoleràncies. Sé que aquestes línies no convenceran a cap dels que creuen que en Mas és una mena de pecat original que ens posa pedres al camí cap a la independència, encara que els fets vagin contradient-ho. Però trobo que, de tant en tant i sense pretendre dir res de nou, no és sobrer de dir-los-hi que s’equivoquen. Igual que ho fan els que diuen “no votarem una llista en la que hi hagi l’autor de les retallades”, oblidant que els autors són Rajoy i Cia., i que ni en Junqueras ni en Fernández les haurien pogut evitar si haguessin estat ells a la presidència d’una Generalitat tan escanyada com l’actual.
I finalment: confio que el President no ens defraudarà i que s’arribarà a un acord Mas-Junqueras. Si no fos així, no vull pas parlar ja de la decepció que aixó em suposaria, perquè la decepció de tot el poble armaria un tsunami de resultats inesperats que capgiraria tot el sistema polític català.
