El plaer és un dels mecanismes (potser el principal i, gairebé, l’únic) amb què l’evolució ens premia quan donem satisfacció als nostres instints, que -precisament- són els que ens han permès evolucionar. Al mateix temps, també és cert que diverses espècies i molt especialment els humans hem après a sacrificar petits plaers momentanis del present, a canvi de plaers més grans i duradors en el futur. D’aquesta manera, la renuncia a satisfer momentàniament algun dels nostres instints esdevé una inversió per assolir una major satisfacció posterior. I, sens dubte, en bona mesura, la nostra propensió a invertir depèn de la confiança en nosaltres mateixos i en la seguretat que ens ofereix el nostre entorn. En altres paraules, hi ha reptes que només podem assumir amb èxit, si nosaltres mateixos estem tan preparats com sigui possible i formem part d’un equip tan ampli i ben sintonitzat com calgui.
Perquè, si no, ¿qui estarà disposat a pagar els elevadíssims costos que comporta la crida gairebé profètica de Vicent Andrés Estellés a un futur possible líder? ¿Qui estarà disposat a ser el subjecte d’aquells versos, en què el poeta vaticina que: “Assumiràs la veu d’un poble, / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per a sempre, poble”? I ¿quina garantia tindrem que qui estigui disposat a carregar aquesta responsabilitat sobre les seves espatlles sigui qui veritablement està capacitat per fer-ho? Especialment, si tenim en compte que poc després hi afegeix que: “Tu seràs la paraula viva, / la paraula viva i amarga. / Ja no existiran les paraules, / sinó l’home assumint la pena / del seu poble, i és un silenci.” ¿Qui voldrà -i, sobretot, qui podrà- empatitzar aquesta pena i guardar aquest silenci?
Clar que -no sé si dir afortunadament- el mateix autor precisa que: “No tot serà, però, silenci. / Car diràs la paraula justa, / la diràs en el moment just. / No diràs la teua paraula / amb voluntat d’antologia, / car la diràs honestament, / iradament, sense pensar / en ninguna posteritat, / com no siga la del teu poble.” I, sens dubte, en aquest sentit, només ens en sortirem, si som capaços de compartir aquesta responsabilitat entre tots -o almenys entre molts-, perquè: “Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble. / I tu, greument, has escollit. / Després del teu silenci estricte, / camines decididament.”
