La història de la democràcia s’ha fet en fascicles. L’exemple històric més llunyà que té el sistema polític que predomina a Occident és la democràcia atenesa, que si bé la solem posar com a referent, dista molt del sufragi universal que avui dia tenim. La condició de ciutadà quedava restringida, més o menys, a un 10% de la població pels voltants del segle IV a.C. Molts segles després, amb la fi de l’antic règim que van suposar la Revolució Americana i la Revolució Francesa, s’implanta un sufragi censatari que limita el dret de vot segons el poder adquisitiu o el nivell de formació, donant per entès que les persones que reunien aquestes condicions estaven més ben dotades per prendre decisions sobre el futur de la comunitat.
Diverses van ser les lluites al llarg del segle XIX per dotar de poder de decisió diversos sectors de la població: els moviments obrers reivindicant el sufragi universal masculí per tal que deixés de produir-se aquesta discriminació per motius de patrimoni i formació (essent l’accés a la formació, sovint, vinculat al poder adquisitiu) i les sufragistes britàniques i americanes van començar a reivindicar el dret de vot de les dones. Encara al segle XX, a Occident, trobem lluites de segments de població per tal d’accedir a la plena ciutadania. És el cas del moviment pels drets civils d’Estats Units, protagonitzat per la minoria –o no tan minoria- ètnica negra, un plet que no es va resoldre fins l’any 1965.
Entrats al segle XXI, afortunadament, moltes d’aquestes tensions han quedat més o menys resoltes. No del tot, és clar, i ara que al Parlament de Catalunya s’afronta el tema de la Llei de Consultes hi ha sobre la taula el tema del vot dels immigrants en funció del seu arrelament. Un dels nous reptes que cal encarar pel que fa a l’extensió de la democràcia, doncs, és el de dotar de més capacitat de decisió a la ciutadania i en aquest sentit sembla que avancen diverses iniciatives que, penso, aniran ‘in crescendo’. Molts municipis ja s’estan dotant de mecanismes de participació ciutadana que van més enllà del simple vot cada 4 anys. Per posar algun exemple, a Hostalric a partir de l’any 2012 es va obrir un procés de pressupostos participatius a través del qual la ciutadania pot proposar quina ha de ser la destinació d’una partida pressupostària determinada per l’ajuntament. Recentment, a Riudellots de la Selva es va impulsar una consulta ciutadana sobre l’arranjament del carrer Major del poble. La setmana passada, amb altres membres del grup municipal del quals sóc regidor, vam visitar l’ajuntament de Caldes de Montbui per veure quines iniciatives han impulsat des de la seva regidoria de participació ciutadana: han realitzat diverses taules sectorials, consultes sobre nomenclàtor de vies públiques, consultes sobre arranjament de carrers, llocs web interactius i transparents, aplicacions mòbils per denunciar el mal estat d’alguns espais públics…
Des del meu punt de vista, els principals passos per a la participació ciutadana s’hauran de fer, per començar, des del món municipal. Les dimensions més reduïdes d’aquest àmbit i la constatació palpable dels resultats d’aquesta participació poden esperonar a una més alta participació que, de moment, allà on es comença a aplicar, encara és baixa. Al mateix temps, crec que cal deslligar de qualsevol tipus de maniqueisme polític les reivindicacions d’una major representativitat de la ciutadania. Sovint, els moviments que han dut aquesta bandera s’han alineat cap a l’esquerra. Si mirem l’exemple suís, on es consulta a la ciutadania fins a quatre cops l’any sobre diversos assumptes, veurem que els mecanismes de participació ciutadana no tenen perquè implicar uns resultats al gust de l’esquerra: la prohibició de la construcció de minarets, l’expulsió dels immigrants que hagin comès delictes greus o la compra d’avions caça-bombarders són algunes de les decisions que s’han pres per la via de la democràcia directa.
Això no vol dir que els polítics s’hagin de desfer de qualsevol responsabilitat. Crec que la majoria de la ciutadania –potser m’equivoco- espera que els polítics siguin gestors de la cosa pública i no pas uns simples enquestadors. Ara bé, també queden espais per a la participació i pot ser molt interessant per a tothom la consulta de la ciutadania. Per als ciutadans, és clar, per poder-hi dir la seva i sentir-se partícips i responsables de les decisions polítiques. Per als polítics pot servir per prendre el pols a la ciutadania i, no ens enganyem, per poder-se escapolir d’algun tema conflictiu.
Per tal que tot això funcioni i s’incrementi cal que tots plegats prenguem consciència de la responsabilitat que comporta la presa de decisions. No és una tasca fàcil ni ràpida. A l’arxiu del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona s’hi guarda el fons de l’arquitecte Jeroni Martorell que es va dedicar, en temps del noucentisme, a l’obra pública i, sobretot, a la construcció d’escoles. L’arquitecte guardava, d’un viatge seu a Suïssa a inicis del segle XX, un llibret propagandístic editat per l’Oficina Suïssa de Turisme titulat “Suiza y sus escuelas” on s’hi tracta el tema dels edificis escolars i l’estructuració de l’ensenyament al país. Diu així: “Una democracia como la suya [la suïssa] no puede sostenerse sino mediante el concurso intelectual de la individualidad, a la cual acude constantemente. En ningún país del mundo el pueblo ejerce con mayor libertad ni de modo más directo el derecho de intervención en los asuntos del Estado, sea por referéndum o por iniciativa, o más directamente aún por investidura de los cargos públicos, accesibles a todos los ciudadanos. Así ni la Confederación, ni los Cantones, ni los municipios se niegan nunca a efectuar sacrificios por la escuela, porqué comprenden que de ésta depende la vida pública”. Queda molta feina per fer.
