Pots cridar a participar fent mil promeses falses o repetint i repetint obvietats, pots apel·lar al sentit comú com si només tu el representessis o inclús pots modelar a la carta el que no és prou evident i encara es deixa interpretar. Pots presentar xifres a l’alça o a la baixa, fer passar la part pel tot o el tot per la part, pots sortir a bordar contra els bisbes o contra els falsos activistes, presentar-te com el Messies o com l’únic garant de la llibertat, de la unitat o del que més s’avingui al partit que encarnes i a la història que arrossega. Tot això serà més o menys immoral però entra dins el joc polític i la seva estratègia electoral. Però el que no és pot fer és jugar amb el sentiment més primitiu dels ciutadans perquè la por va de l’estòmac a l’urna sense recórrer, ni per un trist segon, a la capacitat racional que tens tu i que no té el teu gos. La por és l’emoció més automàtica, l’estimul que només busca protecció sense qüestionar el preu ni els mecanismes del que suposadament la proporciona. És la pilota que llances al gos perquè comenci a córrer d’una banda a l’altra encara que la cursa el porti a la perdició o que mori queixalant la gomota enverinada.
I això són els últims cartells dels socialistes, que superen, i de llarg, “l’aquí no hi cap tothom” del Duran o el “gaudeix de la vida” de l’autobús ateu que portava cua a Barcelona. I guanyaran, probablement guanyaran perquè, com han de fallar si fereixen el més profund de l’ànima? És la por del pare de família que no pot perdre la feina als cinquanta anys, la del jove que estudia i que treballa com un bèstia i que no sap ni com viurà o la del jubilat que, decebut i cansat, pateix per com acabarà de passar els seus dies. La por exclou qualsevol mirada reposada i tota capacitat crítica perquè és velocitat i és esquema maniqueista: dreta és igual a crisi, que és igual a no feina i a fills que malviuen, i esquerra és igual a Q3, que és igual a feina i dona callada i contenta. I aquesta és la seva estratègia, una cadena perfecta de causa i efecte moguda per un silenciós guant vermell. Recórrer al realisme com feia el Duran o moure a l’hedonisme bramant que Déu no existeix pot semblar-nos mesquí i mal intencionat, però com a mínim ateny al que és propi de les persones, que és seure, valorar i decidir. La por no, la por és aquella part de l’home que el lliga al mamífer sense introspecció, la part que el denigra i que l’obliga a viure sempre a remolc dels que, en principi, haurien de defensar-lo. Encara que fos només per això, perquè Pavlov fa més de cent anys que se sap inviable pel que fa als humans, ja no mereixerien el vot.
