Va ser el dia que recordaré durant un temps perquè vaig tenir la sensació per segona o tercera vegada que havia valgut la pena anar a classe. Seminari d’Història de Dret Espanyol II, una assignatura que ja d’entrada té un nom mal pensat: s’hauria de dir Història del Dret a seques, o Història del Dret de la Península Ibèrica, molt agafat pels pèls, perquè la meitat de l’assignatura consisteix en estudiar la Història del Dret Públic Català (El terme “Espanya” ens és venut com una cosa de tota la vida, també a casa). I bé, el fet és que un estudiant, que parla molt bé i que té a tothom meravellat per la claredat de les seves explicacions, va intentar colar una reflexió tramposa. És d’aquells que sempre deixen clar que és una opinió “a títol personal”, o fins i tot diuen “una opinió personal meva”, per si no ho haguéssim entès. Va venir a dir que no entenia com podia ser que, després del Decret de Nova Plana, no es plantegés fins a l’actualitat el tema dels drets històrics de Catalunya, amb tot el que això suposa. Quins nassos. Quins nassos quan, a sobre, bàsicament estem parlant d’Espanya (o Castella). És trampós i brut no tenir en compte el guirigall del segle XIX, malgrat el federalisme de Pi i Margall i, més tard, la Mancomunitat. Els catalans van començar a veure la llum amb la 1ª Guerra Mundial, precisament perquè va ser mundial i perquè l’enriquiment dels espanyols va dur a la crisi del 17. Fora d’això, però, potser sí que hi ha una data que fa que s’acceleri el “problema catalán”: el 1888, any del Codi Civil Espanyol. Fins aleshores, i malgrat que les institucions públiques catalanes se n’haguessin anat en orris, el dret privat continuava viu. Al capdavall, són els diners el que pesen, i serà gràcies als diners, al robatori, que algun dia arribarà la independència. Que abolissin les institucions catalanes rai, els romàntics som uns pocs i la identitat i el sentiment catalans sembla que mai no han sigut raons de prou pes fins que no ens toquen la butxaca. Són els independentistes que estan sortint ara, molts castellanoparlants, que veuen que això ja és una presa de pèl i un robatori. Fins al 1888, els catalans podien fer i desfer més o menys com volien. Sense institucions pròpies, però els calers els movien sense donar gaires explicacions. La creació del Codi Civil (amb grans influències napoleòniques, a sobre) fa lligar caps als catalans, que s’adonen que segurament no haurien tingut un Codi Civil que en cap moment van poder discutir si uns quants anys abans no s’haguessin abolit les seves institucions. Al final són sempre els calers, i tal i com el catalanisme segurament va sorgir de l’enrabiada que els espanyols se’ls haguessin ficat a casa, ara els independentistes creixen com bolets perquè veuen que una part dels seus sous marxen i no tornen mai més.
