Corria l’any 2006 i la cosa no pintava precisament bé per a Daft Punk. El duet de DJs francesos no havien tingut l’èxit esperat en el llançament del seu últim disc “Human after all” l’any anterior i tot feia pensar que l’ocàs del grup electrònic arribava com una malaltia sense cura. No és una situació estranya en el món de la música, i menys encara en el de la música electrònica on l’èxit dels llançaments és, segurament, el més efímer i castigat que existeix en la música en general. El volum de noves creacions i la necessitat de canvi constant de les sessions per part dels que manen a la taula de mescles en són els culpables. Show must go on, que deia aquell.
Aquella mateixa època es decidien els artistes que participarien al festival de Coachella, al desert de Colorado, Califòrnia. Un esdeveniment que des del 1999 aplega una barreja d’estrelles de renom internacional i nous artistes emergents. Per aquell 2006 Madonna i Depeche Mode, per exemple, van ser els escollits per a encapçalar el cartell del festival.
Aquella edició, però, seria diferent.
No sabem a quin creatiu esbojarrat se li va acudir que un grup de música electrònica en hores baixes hauria de participar en un festival com aquell. De fet, no m’imagino la idea exposada en una reunió i tothom dient-hi que sí: estic segur que no va ser gens fàcil. Per altra banda, què tenien al cap els integrants d’un grup de música electrònica en acceptar una proposta d’actuació en un festival no especialitzat i de gran format?
Corren diverses versions de les quals no en traurem mai l’aigua clara. El que sí que sabem és que la màgia, la sort i les circumstàncies van aconseguir el que semblava una actuació d’allò més improbable: Daft Punk arribava a un acord amb la direcció del festival i es comprometia a actuar al Coachella del 2006. Això sí, per a fer-ho, els artistes van posar dues úniques condicions: rebre el 50% de la prima mesos abans del concert i poder treballar en secret, força setmanes abans, a l’escenari sobre el havien d’actuar.
Daft Punk a Coachella van fer història amb majúscules. De fet, ho van canviar tot, destruint l’status quo del que fins aleshores havien estat les actuacions de música electrònica. Aquell duet en hores baixes van ser catapultats a la categoria de mites.
La part més divertida i marketera és que en aquest concert tan monstruosament mític, no hi va sonar cap tema nou; ben al revés, s’hi van repassar els èxits de sempre.
La clau de l’èxit va raure en l’ordre magistral de l’entrega, l’art de barrejar les seves cançons més conegudes, i una posada en escena de rajos de llums led i espectacle amb piràmide inclosa que va fer embogir tothom que era allà.
El 50% de la prima acordada per Daft Punk i pagada per avançat es va destinar a crear una experiència única.
La clau del canvi de paradigma, doncs, no va ser el què sinó el com. Daft Punk van entendre que la revolució no podia venir de la mà del producte, sinó d’un show sorprenent.
Des del punt de vista estratègic, la cosa té molt de mèrit i dona per molta anàlisi, perquè habitualment ens trenquem la closca forçats per un mercat súper competitiu en millorar el que oferim i, moltes, moltíssimes vegades, ens oblidem de com l’oferim. El com és una eina tan o més important que el què, en molts casos.
Pensem-hi, el nostre públic és tan exigent que ja dona per fet que allò que oferim serà bo; per tant, la possibilitat de sorprendre’l passa per fer-nos altres preguntes.
La importància de crear mapes d’experiència client a les nostres empreses és tal que, si no els elaborem perdem competitivitat, i no cal dir que qui competeix malament avui, tindrà poques oportunitats de subsistir demà. Mireu, si no, les dades: més de la meitat de les empreses de nova constitució a l’Estat no aconsegueixen subsistir i una de cada 5 no arriba al seu primer any de vida.
El problema és que pensar en el com parteix d’un exercici d’empatia, de pensar en aquell que rep allò que fas i de com superar les seves expectatives. I d’això d’empatia i de pensar en l’altre, se’n gasta poc al segle XXI.
Per a la història queda Coachella i el canvi de paradigma que bé faràs, estimat lector, de plantejar sobre la teva proposta, sigui quina sigui. Mentre ho fas, t’aconsello que busquis el vídeo a Youtube del concert en qüestió; veuràs que per ser del 2006, any en el qual encara no havia sortit el primer Iphone, la posada en escena i els efectes són dignes d’avui en dia.
De fet, em jugo un sopar al König que, com a mi, se’t posarà la pell de gallina cada cop que el vegis. Te’l jugues tu?
