Quan un viu i treballa en el Raval o bé s’hi endinsa per conèixer-lo més a fons – per tant, no em refereixo al desmenjat “caminar, visitar o “passejar”, o això que s’anomena “ravalejar” -, de seguida un s’adona que hi ha molta “varietat de situacions” i per tant molta varietat d’opinions segons el que es miri o vegi. D’entrada, amb una primera ullada un pot notar com una sensació poc agradosa. El món del Raval, com apuntava fa uns dies, és ple “trapelles”, de toxicòmans, de prostitutes explotades, de lladregots i estafadors, de gais i de lesbianes que es “refugien” en els seus propis caus o “ghettos” a manera d’autodefensa; ens topem amb ancians abandonats sense possibilitats d’accedir als drets més elementals i, que, per a alguns, són una “càrrega”, amb malalts desnonats sense la convenient o necessària ajuda, amb bohemis egoistes que van a la seva, amb un munt de veritables indigents que es confonen amb “pobres de ficció” – aquests últims són els qui no “paren de demanar o d’enganyar”…Sembla, a més a més, i a primera vista, que en certs llocs només impera la brutícia moral o també la material que ho embruta tot.
Tot això i molt més és el que un veu en alguns carrers, en algunes cases i escales…, la qual cosa, a vegades, fa difícil un bon veïnatge o una correcta convivència. Algú pensa que cal anar en compte per on caminem i per on trepitgem. Si un hi treballa com a voluntari, com a metge, com a assistent o educador social, notarà, de seguida també, el “contrast obscè” que es dóna entre una certa o relativa opulència i la vertadera misèria. Opulència en aquells que es guanyen la vida explotant la misèria dels menys afavorits – lloguers de llits per hores, preus prohibitius per a gent vinguda de fora, especulació de finques urbanes o immobles que s’han de “rehabilitar”, amb el conseqüents “mobbing” sobre els més febles – un dels aspectes obscens del fenomen – els quals, tal vegada, acabaran dormint al carrer o aniran a parar a habitacions rellogades encara més indignes que les tenien abans. També una importada opulència dels estrangers que han descobert, al a zona, els nous i immillorables hotels o pisos-pirates que s’han obert per als turistes; la modesta opulència d’alguns estudiants de les noves facultats universitàries…; d’estudiants que s’ho munten d’allò més bé i amb molta llibertat dins del barri; segueixen els “bohemis”, com apuntava més amunt, que hi viuen per “fer-se veure” ja que viure en aquest districte s’ha posat de moda…És a dir, tot un aiguabarreig de gent de diferents orígens o professions, races o colors, nacionalitats, cultures o religions. De tot s’hi troba, quan coneixes bé el Raval barceloní.
Els ciutadans benestants, això ho saben. Tal vegada no “ho volen saber”, per no comprometre la pròpia consciència en raó del cantó que podríem qualificar de tristament “obscè”. Ells i nosaltres – tots formem una unitat – si hi ens endinsessin, potser hi veuríem un retrat real d’una vida dura i incòmoda. A més, el Raval els i ens cau massa lluny i no el trepitgem ja que tampoc no ens abelleix el contacte amb la marginalitat, ni la indigència, ni el dolor, ni la desesperança dels qui tenen vertaderes necessitats per poder viure o acabar el mes amb dignitat. Som nosaltres, els benestants, els primers en criticar la immigració quan comporta brutícia, prostitució o altres aspectes “negatius”; però la realitat és que no ens agrada tampoc gaire parlar-ne: no volem experimentar el frec a frec amb l’ “escòria de la societat” (sic, segons quines maneres de pensar). Tot això ens és un destorb per al nostre benestar burgès. Ens excusem potser en el fet que “passar per Raval d’esquitllentes” tampoc no resol res, i dubtem, a més a més que els diversos habitants del barri vulguin ser realment redimits o ajudats d’alguna manera, perquè – segons alguns – als “marginats” els sol mancar la voluntat o l’alè necessaris per sobreposar-se als problemes amb què es troben o per poder ser alliberats d’aquests ambients. És allò que digué, fa més d’un segle, l’escriptor català Juli Vallmitjana – autor de “La Xava” i d’altres novel·les d’estil realista – quan descrivia la “vida de la gent de mal viure”, tal com els “benpensants” titllaven els pobres indigents, els gitanos i els marginats del seu temps. Deia Vallmitjana: “La gent honrada no surt de nit, perquè, durant les nits…és l’hora que la misèria descobreix el vel de la vergonya”….”Oh país indiferent, com caus!”. És cert que molts dels al·ludits no sortien de nit per segons quins carrers de Barcelona – no perquè durant la vida nocturna s’hagués de faltar moralment a causa de la foscor – sinó més aviat perquè precisament no els agradava descobrir el vel de la pròpia vergonya. La nit sol desvelar millor tot allò que hi ha d’ocult; i molts barcelonins no volien – i ara tampoc no volen – trobar-se amb la misèria, la injustícia, l’abandó, la tristesa de la solitud, la prostitució i l’ofec dels més pobres que dormen al ras. Els hipòcrites – tant de dretes com d’esquerres – no sortim de nit perquè vivim ben aixoplugats a casa nostra; la nostra ben sabuda indiferència o meselleria no vol ser despertada quan dorm còmodament en el seu espaiós llit i reconfortant dormitori. Una indiferència que, tard o d’hora, ens farà baixar la cara d’avergonyiment. Calia haver reaccionat i no hem volgut o pogut!
Penso també en el món de la prostitució, tant manipulat, que afecta a algunes immigrants. Ha arrelat al barri, conformant un món de noves “esclaves”, la qual cosa ha estat objecte d’alguns diaris…sobretot de Madrid! Però si no anem en compte ens podem endur sorpreses d’aquest “submón”! Pensem en allò que digué Crist: “les dones de mala vida ens precediran en el regne del cel !”. No sé si seran totes o moltes!. El fet de la prostitució ha estat una de les maneres de llevar la dignitat que elles mereixen. També les que “fan el carrer” són persones estimades per Déu; i moltes desitjarien conservar la seva dignitat, però no poden escapar-se de la xarxa en què han caigut. Amb una mirada no gaire neta hem aconseguit fer-les “desaparèixer” del mapa de la “bondat” per tal de reduir-les a una cosa d’ “usar i llençar”. El menyspreu i l’esclavatge que comporta la prostitució – molt més culpable en qui en fa ús que no pas la dona esclavitzada – ha estat sempre una manera d’esborrar, en l’ésser humà, aquella noblesa original que té per naixença.
El que avui dia ens cal i, per tant és molt necessari poder conèixer la realitat circumdant i saber edificar sobre valors sòlids, valors allunyats de les liquacions efervescents que omplen tants ambients socials, familiars i professionals! Valors com la fraternitat, el diàleg, el compromís, la coherència, la comprensió, la veracitat, la llibertat, la bondat, la proximitat, la solidaritat; en fi, practicar totes les virtuts que respectin la dignitat humana. En tots aquests valors hi descobrirem l’humus” cristià i el fonament per construir un Raval digne.
En resum: hem d’actuar de tal manera que tractem l’home – les persones – com a un igual, jamai com a un mitjà. Quan l’emprem com a mitjà el solem rebaixar o menysprear. La seva dignitat personal es veu disminuïda, denigrada o, fins i tot, destruïda. Quan una institució o un col·lectiu usa de les persones com a objectes no podrà mai anar, moralment parlant, cap a endavant per molt que afirmi la noblesa de la finalitat pretesa. Un fi bo no justifica mai un abús amb mitjans que suposin o encloguin l’enviliment de la dignitat. Les culpes i els errors, en aquests casos, sempre els hem d’acceptar, repartir i reconèixer per tal de reparar-los. La vida ha de fonamentar-se en l’amor. I això no és “bonisme”. Sense amor, hi ha buidor i tot esdevé frustració. En canvi, una vida recta, pura, generosa i, alhora “entusiasta” – paraula que significa “quelcom que és divinitzat” – tot va d’una altra manera. “I l’amor necessita ser creat i recreat contínuament”, com afirmava un pensador. I ara, a Barcelona, tenim una ocasió més per demostrar-ho amb fets.
