Tres afirmacions agafades al vol: “Volem una Raval digne” (penjat en molts balcons del barri), “El Raval serà un model de convivència entre cultures” (afirmació d’una voluntària d’una “oenagé”), i “Volem construir un barri model”! (frase institucional). Un Raval digne! Qui no ho vol? De quina dignitat i de quin model parlem? En les tres afirmacions del començament s’hi troba plasmada tant la voluntat ferma dels habitants de sempre, com també la dels nouvinguts al barri, la dels immigrants.
Amb aquestes reflexions posen l’accent en el fet – com veiem l’altre dia – que la dignitat es troba primordialment en les persones, no solament en la del barri, en la seva globalitat, que tots volen renovar. De manera especial, em concretaré en aquells que poden aportar-hi molt: els immigrants. Dono, per descomptat, l’aportació dels qui hi viuen des de sempre. I això em vaig referir en el primer article.
Tothom vol un Raval positiu, solidari i integrador; heus aquí també la clara voluntat dels qui hi treballen, com a voluntaris, esmerçant el seu temps per millorar la qualitat de vida d’un Raval reconegudament “degradat”. Des d’antic se’l coneixia amb el nom del “Barri xino”, i era conegut per una faceta més aviat “folklòrica” – Paral·lel, etc. – però alhora desconegut en altres aspectes. La “degradació” material venia de lluny com tothom sap. I no ha anat enrere aquesta degradació per l’onada immigratòria que hi ha aterrat. Els nous habitants – els immigrants – hi han aportat algunes particularitats; i en molts casos ha estat sortosament un fenomen positiu de cara a la seva dignificació.
Els voluntaris de les oenagés, de què parlava la setmana passada, ho saben bé quan realitzen – enmig de tots els qui hi habiten – els seus treballs d’assistència social espiritual i humana. Tots cerquen de resoldre una adequada integració dels immigrants vinguts d’arreu del món – magribins, pakistanesos, filipins, equatorians, peruans, bolivians, africans subsaharians, etc. – i, al mateix temps que hi treballen amb aquesta finalitat fan també propostes raonables per tal que ningú no caigui ni ensopegui en extremismes xenòfobs o en actituds col·lectives de menyspreu envers races o nacionalitats. Saben que tenen davant seu – amb la nova immigració – un repte i tot una panoràmica molt diversa. Algunes persones vénen malaltes de cos o d’esperit per culpa de la fam, de l’atur, de l’explotació en treballs perillosos, de les guerres tribals amb els nens-soldats inclosos, o de violents conflictes ètnics o polítics greus…-; altres arriben en plena joventut per construir-se un futur millor; després els segueixen els parents, alguns amb edats avançades, per tal de viure dignament els últims anys de la seva vida. Tots ells tenen un comú denominador: foren empesos al trasllat per la necessitat de canviar d’aires. Quants acaben integrant-se perfectament, però quants d’altres acaben, per desgràcia, en una nova desesperança o amb l’enyorança del seu país?. També es donen casos extrems, quan algunes i alguns cauen en la prostitució, en la droga, o en la més profunda indigència per manca de treball i d’acolliment! Això ho comprovem tots, cada dia, anant pels carrers d’aquest barri quan fem coneixença dels nouvinguts experimentant-ho en les més diferents formes.
Però el que és més important de cara a la dignitat, tant del barri com de la gent és un fet cabdal: tots ells són persones, i com a tals humanament i essencialment “dignes”, que aporten un plus de dignitat gràcies al seu capteniment. Mereixen, per això, tota mena de respecte, confiança i ajut. Són éssers humans que desitgen treballar, que volen oportunitats per viure i treballar en bones i justes condicions. No necessiten només comprensió o compassió i consol…volen amistat i acolliment. Em pregunto: qui sap si l’amor a la seva pàtria i família que els ha empès a viure, un temps més o menys llarg entre nosaltres per “sortir-se’n”, ens n’és un bon exemple. Deia que son persones. Faig aquí un punt i a part.
Per entendre i resoldre justament aquest fenomen nou – com és el cas del Raval – hem d’aplicar en tota la seva pregonesa la filosofia “personalista” de Mounier, Maritain, etc., amb el desig de viure l’actitud cristiana d’un acolliment sense prejudicis. Es tracta d’aplicar aquella profunda mirada “personalista” que ens ajudarà de veure’ls en la seva bondat i en la seva dignitat. Ens mostrarà, a més a més, que molts d’ells es troben clarament bastant per damunt nostre – que ens creiem “qui-sap-lo” – en molts aspectes. La visió personalista ens ajudarà a viure un amor respectuós envers l’individu-persona emigrant, deixant a un costat generalitzacions col·lectivistes de mena xenòfoba de manera que el col·lectiu al qual pertany un recent arribat passi a segon terme. Llavors, ens serà molt difícil manipular-los, siguin com siguin, o facin el que facin. Fent-nos amb la ideologia “personalista” podrem tractar tothom d’una manera més humana, amb una relació més pregona: per als barcelonins cada ésser humà nouvingut és un capítol apart que no podem amuntegar-lo en el col·lectiu. Seguint aquests principis aconseguirem acollir-los com a proïsme i com a persones estimades en les quals confiem…
