*Reportatge periodístic de l’any 2019 sobre l’evolució del Partit Socialista de Catalunya en la darrera dècada, per Marçal Llimona.
El procés sobiranista ho ha afectat tot. No hi ha cap reducte de l’activitat social, econòmica o política que no s’hagi vist afectat per un procés que ho amara tot i no permet que cap política, ni les polítiques sectorials, puguin definir-se amb concreció i el temps que li correspon al marge del que s’ha batejat com a “procés”. El mapa polític ha canviat radicalment, i amb això també els partits i actors polítics que han conformat el sistema polític dels darrers deu i vint anys. Aquest fet no només ha dividit o ha fragmentat la diversitat d’opinions de la societat catalana sobre la independència del territori, sinó que també ha plantejat un embat a nivell intern de la majoria de partits polítics tradicionals, sobretot pel Partit Socialista de Catalunya.
El PSC, un partit històricament catalanista, progressista i d’esquerres, amb alts lideratges i referents i forjadors del socialisme català, com Pasqual Maragall, Narcís Serra, Ernest Lluch, Rafael Campalans, Serra i Moret, Rovira i Virgili, Josep Pallach, Joan Raventós, Maria Aurèlia Campmany o Raimon Obiols, van començar un gir ideològic i estratègic, allunyant-se de la fèrria defensa del catalanisme que tant havia calat en el PSC de Maragall, per exemple, a partir de la retallada de l’Estatut del 2006 i la posterior sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, dues fites que van provocar altes discrepàncies al partit dels socialistes, principalment per la posició d’adoptar postulats a favor del dret a decidir, del dret a l’autodeterminació. Aquest, doncs, va ser el detonant del naixement d’un nou espai, el dels anomenats socialistes sobiranistes, és a dir, aquells que no renunciaven al seu <<ADN polític>>, als valors del socialisme tradicional com la justícia social, la fraternitat, la igualtat d’oportunitats o el repartiment de la riquesa, però tampoc al dret a decidir.
Per entendre d’on prové aquesta “sacsejada” cal remuntar a l’inici del procés, l’any 2010, amb la suspensió arbitrària de l’Estatut del 2006 -referendat per la ciutadania catalana- per part del Tribunal Constitucional, i on el sobiranisme català va sortir al carrer a manifestar-se sota el lema <<Som una nació: nosaltres decidim!>>, amb crits unànimes d’”independència” i encapçalat per l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla (PSC) i els expresidents Pasqual Maragall (PSC) i Jordi Pujol (CiU), entre d’altres. L’espai socialista s’ha vist especialment afectat perquè estava just en la zona de sutura entre les classes treballadores d’origen geogràfic divers i el món de la creativitat i la cultura que s’havia acostat al socialisme per convicció i per procés de reflexió intel·lectual.
A partir de l’any 2010, i fins a finals del 2014, dins del partit socialista hi ha un problema amb el sector més sobiranista que acaba provocant l’escissió entre els que defensen el dret a l’autodeterminació i els que no.
Desenes de centenars de militants i dirigents històrics trenquen el carnet del partit, com ara els exconsellers Ernest Maragall, Montserrat Tura i Marina Geli, exdiputats com Toni Comín i Joan Ignasi Elena (actual Conseller d’Interior) o l’exalcalde de Girona, Joaquim Nadal en són un exemple. Tots ells demanen incorporar el dret a decidir dins del programa del PSC després de la pèrdua de suport electoral del partit a les eleccions del 2012. Montserrat Tura, que aleshores era membre del Consell Nacional dels socialistes, explica dolguda que “es va produir un debat intern poc constructiu que va posar en dubte la via d’ampliar l’ambició nacional [dret a decidir] i de reivindicar el federalisme asimètric que havíem defensat des del govern, catalanista i d’esquerres, especialment en l’etapa Maragall, i que havia portat a l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia”. Afegeix que “els debats interns tenien un punt d’autolesió del projecte i sovint eren poc constructius.”
En canvi, actuals dirigents socialistes com Eva Granados, aleshores també membre del Consell Nacional, defensa en determinades ocasions el que es va fer a partir del 2012 al PSC de “situar-se en la centralitat del país, defugint de la polarització que començava a produir el procés independentista i sempre compromesos amb la Constitució com a referent legal per canviar el que fos necessari, però dins la llei.” Marina Geli, exconsellera de Salut, recorda també dolguda el fet d’estripar el carnet “d’un partit que hi he dedicat cos i ànima” i reivindica que “a partir del 2014 va ser l’ultimàtum per gent com jo per abandonar un partit que s’autoproclama socialista però que renunciava al seu ADN polític: la defensa de l’autodeterminació del poble de Catalunya, un principi ja recollit en el PSOE durant l’època de clandestinitat, en la fundació del PSC a Catalunya i fins al programa electoral del partit a l’any 2012”.
És a partir de l’any 2013 quan, aquells diputats i militants del PSC, decideixen crear nous espais i plataformes polítiques per aglutinar l’espai que aleshores quedava orfe. Molts, ho fan quan l’Ernest Maragall, la Marina Geli o el Joan Ignasi Elena (aleshores diputats al Parlament de Catalunya) van demanar votar a favor del dret a decidir al Parlament i el partit els va expedientar quan van desobeir les directrius que els havien donat. Amb conviccions plenament socialistes i sobiranistes, a favor del dret a decidir, comencen a organitzar-se. Per una banda, Ernest Maragall funda Nova Esquerra Catalana; Marina Geli, Montserrat Tura i Jordi Martí funden Moviment Catalunya i, més tard, l’any 2014, aquests dos espais queden aglutinats a MES-Moviment d’Esquerres, una suma de Nova Esquerra Catalana i Moviment Catalunya que es presenta amb ERC a les eleccions europees del 2014 i que acaba adoptant personalitat jurídica. L’any 2015, a les eleccions autonòmiques, es presenta dins de la llista unitària de Junts pel Sí, i més tard queda aglutinada amb ERC. Per altra banda, també apareixen nous moviments dels autoanomenats <<socialistes sobiranistes>> com SoCatLli (Socialisme, Catalunya i Llibertat), liderat per Toni Comín, i Avancem, liderat per Joan Ignasi Elena, i que ambdós han acabat aglutinats també dins d’Esquerra Republicana.
L’altra cara de la moneda la trobem entre les actuals files del PSC, com la diputada Assumpta Escarp, que comenta que “no és fàcil el terme socialista sobiranista. Crec que per definició un socialista mai pot ser nacionalista o independentista, i en tot cas aquelles persones que es considerin així, segur que veuen satisfetes moltes demandes polítiques a partits com ERC o JxCat”.
Amb tot el procés i gir que ha fet Catalunya al llarg dels últims deu anys observem que el PSC, avui, també ha fet un canvi a com ho era durant la transició o principis de segle, amb Pasqual Maragall al capdavant. Els postulats de Pasqual Maragall passaven per convèncer (o almenys intentar-ho) Espanya i el PSOE de la bondat del reconeixement de l’Espanya plural i federalista; un federalisme amb voluntat d’anar lluny en matèria d’autogovern i de capacitat política de Catalunya. A mode d’anàlisi observem que, si la direcció del Partit Socialista s’hagués mantingut fidel als principis que defensaven des dels inicis de la fundació a Catalunya, l’any 1978, recollit als seus Estatuts, com la unió lliure dels pobles, el federalisme asimètric, la disminució del dèficit fiscal, la sobirania tributària, inversions segons l’aportació al PIB o també la modificació de lleis orgàniques per recuperar les competències de l’Estatut del 2006 i s’hagués posicionat lluny del PP i de Ciutadans, els danys i l’afectació haurien estat menors pel partit.
Amb tot, quin projecte té el PSC avui per Catalunya? Un PSC que, segons hem vist i denotat entre els exmembres i ex alts càrrecs del partit, és més proper que mai al PSOE, “subordinat”, segons alguns, i que no aprofita la sobirania que té respecte el <<pare polític>>. Una cruïlla de dubtes a mig camí entre el catalanisme polític i l’unitarisme espanyolista.
Quina proposta té aquest PSC-PSOE si no és ja la gran marca? I per on passa la solució al problema territorial amb el que va començar, ja al 2010, el gran efecte dins del socialisme català? El PSC és una cara de molts colors.
Els uns, ho miren de prop amb la convicció que continua sent la casa de tots, que representa “pacte i diàleg” i que aporta “solucions”. Els altres, ho miren de lluny i decebuts pel que havia representat i per la quantitat de referents que “s’han carregat” amb la renúncia del dret a decidir o la posició del PSC en relació al 155, l’any 2017.
A l’aire queda si el PSC acaba esdevenint, a l’igual que el PP català, amb la nova sucursal catalana del PSOE o si recupera l’autonomia que li va ser donada a la seva fundació, amb un PSC ple de militants que provenien de l’obrerisme, del comunisme, de la clandestinitat política i dels grans sindicats com la UGT, i que no té res a veure amb el PSC actual.
