A “Cosmopolis”, la novel·la de Don DeLillo, un individu es pren foc, a la manera dels monjos vietnamites, per protestar contra el capitalisme i els seus dirigents. L’autoimmolació és contemplada pels protagonistes —un tauró de les finances i els seus consellers— no ja com un acte desmesurat, inclassificable, un extrem horrorós que queda fora dels límits de tota comprensió, sinó que és concep, paradoxalment, com l’expressió més genuïna del procedir del mercat: «aquests no són els enterradors. Això és el lliure mercat, i prou. Tota aquesta gent només és una fantasia generada pel mercat. No existeixen fora del mercat […] No existeix afora».
DeLillo no és el primer en afirmar que el capitalisme genera la seva pròpia nèmesis, això és, que tota forma contrària al capitalisme —allò que el destrueix, que el soscava des de dins— és només una bifurcació d’aquest mateix capitalisme, que contribueix a mantenir la seva dinàmica creativa a través de la destrucció. La formulació clàssica d’aquesta tesi es troba a l’obra de Schumpeter, que va ser el primer en parlar de ‘destrucció creadora’. No obstant, la força de la imatge de DeLillo resideix en el fet que trasllada de pla la discussió per portar-la directament al camp de la cultura.
És en aquest encreuament entre la protesta política i la seva assimilació per part del mercat que s’han d’entendre alguns casos contemporanis d’activisme feminista com Femen, les Pussy Riot o “Free the nipple”. En un article a The Guardian, Barbara Brownie analitzava aquests moviments i es preguntava pel valor polític de despullar-se. Assenyalava que, en situacions de guerra, el simbolisme de la nuesa converteix el cos en una arma defensiva: la fragilitat de la carn, enfrontada al pesat acer dels canons, evidencia la desigualtat essencial de la lluita, i la torna immoral. Però l’acte de despullar-se també pot transformar-se en una arma ofensiva: s’aprofita el caràcter primitiu i animal del cos per impactar al receptor. Seria el cas de les Femen, que utilitzen els seus torsos com una pancarta: s’objectiven per al Gran Públic, obligant-lo a llegir en elles com llegirien en un cartell, per tal de denunciar aquest mateix procés de reificació i, al mateix temps, d’afirmar la seva diferència.
No obstant, Barbara Browine passa per alt una peça fonamental a l’hora de comprendre com funciona simbòlicament la nuesa: els mitjans de comunicació i internet. La capacitat subversiva de les imatges depèn del fet que aquestes puguin arribar a la gent, la qual cosa era certa fins i tot durant la Primavera de Praga.
Avui en dia la necessitat de retindre l’atenció del públic, encara que siguin tres segons entre clic i clic, fa que l’esdeveniment polític hagi de tenir algun valor afegit. Cada cop més, els espectadors estan assedegats d’històries emocionals, de vídeos impactants o de qualsevol cosa que pugui produir-los una xoc visual. La qual cosa no vol dir, esclar, que ens trobem en el ‘capitalisme calent’ del què parlava Lacroix, on només consumim violència i ‘hard porn’ en una espiral que es va fent cada cop més autodestructiva. Precisament ens passa el contrari, ja que vivim sota l’imperi d’una freda racionalitat instrumental que porta la lògica econòmica a totes les esferes: el que fem és rendibilitzar el nostre consum, per això ens surt més a compte dedicar aquests dos minuts a veure gats amorrant-se en vídeos de YouTube que no un fragment de “Stalker” de Tarkovsky.
L’activisme polític es veu obligat a forçar la màquina per aconseguir arribar a l’espectador: Femen ha multiplicat exponencialment la seva presència mediàtica, Pussy Riot estan convertint el seu periple vital en un show, i el film “Free the nipple” va rebre el suport públic de Miley Cyrus, que es va fotografiar amb els pits a l’aire. El problema és que, passat el primer xoc de veure cossos nus irrompre en algun acte públic, el que queda són les bromes (masclistes) sobre fins a quin punt són de bon veure les xiquetes de Femen; l’admiració per la bellesa de Nadezhda Tolonnikova i les xafarderies sobre si s’entén amb Zizek; i finalment l’etern criticar a la reina del ‘twerking’, que per suposat va eclipsar des del primer minut la causa de ‘Free the nipple’.
La sobreexposició de la nuesa als mitjans de comunicació acaba per reduir el valor simbòlic de l’acció; però això no és exclusiu dels moviments feministes, ni de les protestes que tenen el seu principal actiu en el ‘destape’, ja que, com assenyalàvem de bon inici, el mercat sembla capaç de fagocitar qualsevol organisme destructor, sobretot si aquest accedeix a jugar en el terreny de l’espectacle.
Hem d’anar en compte per no acabar com el protagonista de “Cosmopolis”, veient en l’immolació una curiosa versió dels focs d’artifici.
