Era una relíquia arraconada,
ningú agafava l’arquet per sentir el seu so,
un tresor en caixa empolsinada,
esperant que a algú li inspirés una cançó.
Era de l’avi, la música fou la seva vida,
va comprar-lo a un estranger que feia camí,
l’acaronava, el mimava i sentia en la oïda
el somni d’un demà, present sense un ahir.
El mostrava orgullós i compartia
melodies que arrencava de l’instrument
era per ell tota la il•lusió i vivia
sentint-lo en el cor i en el pensament.
L’avi va deixar-nos sense l’ombra protectora
d’un violí que ningú més sabia tocar,
sentíem el seu silenci a tota hora
i enyorant l’artista perdut teníem ganes de plorar
Ara és un record molt viu que ens resta,
el violí que l’avi va deixar com a llegat,
i sentint de nou el seu so es manifesta
de lluny la veu d´aquell home tant estimat.
