Amb cada dia que ens acostem al 9 de novembre la cridòria des de la Cibeles i “provincias adyacentes” augmenta. Augmenta també el seu nivell d’histerisme i disminueix el seu nivell democràtic si és que mai n’ha tingut algun. Amb espetec de focs artificials (tan artificials com els arguments de tota aquesta trepa) munten un espectacle de dimonis i de monstres per posar la por al cos de la gent més senzilla i més ingènua i així -creuen ells- trencar el sòlid front català que s’ha format al rere el nostre govern i les nostres institucions. No vull pas dir, ni molt menys, que ens en n’haguem de riure i que haguem d’ignorar totes les animalades que ens aboquen al damunt. Perquè de la mateixa manera que van preferir que una empresa d’energia fos “antes alemana que catalana”, hi pot haver algun energúmen que prefereixi que Espanya sigui “antes africana, però con Cataluña, que no europea, però sin ella”. Però una cosa són els deliris d’uns obcecats i l’altra és la realitat pura i dura de la política i dels interessos generals europeus que en últim terme tenen més a guanyar posant-se al costat nostre, I si no, donem temps al temps i ja ho veureu.
Què veiem ara, dia per dia (vosaltres al vostre entorn, i jo des de lluny, però no menys intensivament)? Veiem que tots els atacs i les visions apocalíptiques aconsegueixen uns resultats completament contraris als que es proposen; veiem que tant el govern com totes les institucions i grups de la societat civil que han crescut arreu del país com els bolets a la tardor, no sols no minven les seves activitats sinó que aquestes són cada vegada més intel·ligents, més efectives i més democràtiques que mai; veiem que a l’estranger (molt poc a poc, però de manera ja constant) cada vegada surten més veus que donen arguments de credibilitat internacional a les tesis i als desigs dels catalans. I cada vegada veiem més clar que qui més por té no som nosaltres sinó ells.
Els polítics espanyols s’ho havien pres tot com una mena de xarampió català que ja passaria ben aviat, i ara es troben que han perdut el tren, no saben com aturar-lo, i tot el que se’ls hi acut és com poder pegar garrotades al maquinista i com esparverar als viatgers dient que si no tornen enrera s’estimbaran per un penxa-segat. I enlloc de preguntar-los-hi perquè han agafat aquest tren, només els hi repeteixen que enlloc estaran tan bé com a l’estació d’on vénen, quan tothom sap que a tot arreu estaran millor que no pas allà. I passa que la por més grossa no la tenim nosaltres sinó ells, ara que es troben que els masovers de la seva finca més rendible els hi discuteixen el seu títol de propietat i se’n treuen de la butxaca un de molt més antic. I com que la por és mala consellera, cada vegada perden més el cap i enlloc de mirar de reparar les esquerdes encara les fan més grosses.
No siguem tan càndids ni tan babaus de perdre nosaltres el cap com estan fent ells. Com s’ha dit (en anglès que sembla que fa més modern): ‘keep calm!’ Mantinguem la calma, seguim treballant tots construint les eines que calen i fent-les servir, sense deixar-nos emboirar el cervell ni pels crits ni pels jocs bruts de tota aquesta gentalla. Perquè, en darrer terme, brams d’ase no pugen al cel… ni a les orelles dels europeus més civilitzats.
I com que hom corre el perill de fer-se pesat si sempre repeteix el mateix, ara durant unes setmanes (de no ser que hi hagi algun esdeveniment que s’ho valgui) parlaré més d’Alemanya, dels punts crucials en els que molts alemanys han lluitat pels ideals de llibertat i d’humanitat, una cosa que sovint ignoren els que només veuen Alemanya, injustament, com un país suspecte d’antecedents totalitaris, o com el nou gendarme d’Europa.
