Avui, com sempre, i malgrat notícies sobtades que ens poden desmoralitzar, ens cal construir Catalunya des de valors i principis, a tall d’un consens bàsic de país, més enllà de l’actual conjuntura política, marcada per la crisi econòmica, els problemes del finançament de la Generalitat de Catalunya, la desvinculació ciutadana de la política i la incertesa general.
D’altra banda, entenc que hem de reivindicar una concepció de la política en la qual les paraules tinguin molta importància, paraules producte del debat racional, i no d’amenaces, desqualificacions o insults. El polític ha de ser capaç de formular propostes a partir de reflexions i emocions. El periodista no ha de confondre la ploma amb l’escopeta. Ens cal de forma urgent emetre missatges i paraules dins la construció d’un discurs i una proposta viable, creible.
Especialitzats com estem en devorar-nos els uns als altres i de conrear l’odi com a màxima divisa, hauríem de familiaritzar-nos amb una paraula sòlida i per què no amable, amb nosaltres mateixos. Per a fer això necessitem creure en la nació, en el país, en Catalunya. Catalunya podria ser així una naciò formada per persones, ciutadans i ciutadanes, que gaudeixen d’un estatus de responsabilitat, amb deures i drets. Cal reconèixer, però, que la societat catalana és molt plural, aspecte que alguns associen a allò que s’ha dit multiculturalitat. Ara bé, la construcció de Catalunya com a nació necessita uns valors convivencials mínimament compartits que puguin ésser assumits per tota la població. Avui em sembla urgent definir la ciutadania des de la corresponsabilitat de les diverses persones i grups, per tal de construir la nació plena, una autèntica “ciutadania republicana”, on ha de quedar clar que els deures i drets no son gratuïts, ni capriciosos, sinó conseqüència del fet de pertànyer a una nació, que es sentida com a pròpia i en la qual tothom hi contribueix a la seva conformació quotidiana. Però el problema el tenim a l’hora de considerar què és la nació, quina és, on és.
Ara bé, penso que si no partim d’un consens bàsic, entorn allò que sóm, no tindrem país –un país no és “tants caps tants barrets”-. En l’actual “societat líquida”, on tot sembla admissible, i on curiosament l’home pensa que es més lliure que mai, en no tenir pràcticament referències comunitàries sòlides, és fàcilment manipulable, i modelable al servei d’interessos de tota mena, alguns fins i tot poc confessables. En ocasions amb el centre de gravetat fora de Catalunya, en altres casos ben a prop. La cultura de la desvinculació de la comunitat, de l’individualisme i de la massificació, dificulta la governabilitat i fer propostes polítiques des d’una concepció de “ciutadania”, atès que la política és entesa com una mena de management al servei de qui paga impostos, o de qui vota cada quatre anys i prou, de qui es deixa endur per sondejos d’opinió, o de qui té un determinat carnet o simpatitza amb algú que mana en algun moment.
El sentit de país, és a dir, de nació – fins i tot sobirana, per què no- en el seu sentit més positiu, és avui un valor transversal de la majoria de forces polítiques. El problema de fons és que no totes tenen referències nacionals iguals. Els antinacionalistes defensen una altre nació. En el fons, però, sembla raonable defensar la idea de “Catalunya un sol poble”, al nivel que és vulgui. Venim d’un passat, i volem construir un futur. Aquest hauria de ser un nacionalisme cívic i personalista, amb valors sòlids i amb responsabilitats. No qualsevol cosa.
Per tant, a més de construir estructures d’estat caldrà treballar per tal de construir Catalunya des del desenvolupament personal i comunitari alhora, i en especial, lluitar a fi i efecte d’evitar l’actual deshumanització de la vida, que afecta aspectes tan nuclears com ara la família, les relacions laborals, les relacions humanes en general i que repercuteixen al moll de l’ós de la vida pública. Ja no sabem què som, potser!
El repte fonamental dels temps actuals és humanitzar la vida i així mirar de fer política d’una altra manera, per la qual cosa hem de tornar a prestigiar la política, com activitat humana al servei dels altres i del país. En aquest context, no hauríem de tenir por de definir un model de dirigent polític, i un model de ciutadà,a partir de criteris ètics. S’ha de lluitar contra l’eròtica del poder, que desvincula els ciutadans. La idea de servei, hauria de ser el fonament de tota activitat política i social, per tal de superar el sectarisme, el servilisme, l’afany de poder i la destrucció de l’adversari que tan sovint és donen.
També em sembla important i urgent definir quins són els interessos generals de Catalunya com a país, més enllà dels tacticismes dels partits, que ens fan prendre pistonada. En l’actual conjuntura això sembla impossible. De vegades penso que som fills d’un país que es devora a si mateix. La radicalització de plantejaments ho dificulta. Ara bé, si no es fa, abans o després, la desafecció ciutadana pot ser irrecuperable, i Catalunya com a nació, i les persones que s’identifiquen amb ella poden enfonsar-se en la més gran de les misèries morals i materials. Ningú es mereix una humiliació!
Tot això ho dic, pensant en l’actual procés sobiranista, perquè no voldria que algun dia tinguéssim estat propi però ens manqués la nació!
