El carlisme català fou una gran força política, va estar present a quasi tot arreu de Catalunya des de 1833, en que es va produir l’aixecament militar carlí de Carles V contra la seva neboda Isabel II, fins a les acaballes dels anys vuitanta del segle XX. No varen deixar mai de lluitar, primer en tres cruels guerres on va haver-hi milers de morts i després en anys i panys de lluites polítiques.
El darrer aixecament militar carlí va ser el de l’any 1900, es va produir bàsicament entre Badalona i el Berguedà (on es varen aixecar trabuc en mà el Nai de Vallcebre i l’hereu Frare de Malanyeu). Bé, després, hi hauria el moviment insurreccional de l’aixecament militar franquista, contrala Segona República espanyola, al qual els carlins varen donar tot el seu suport. Aquesta fou la darrera de les carlinades. La van guanyar la guerra, però el General Franco els va anorrear pràcticament per sempre més.
Fa un parell de dècades que vaig col·leccionant tot el que puc del carlisme, bàsicament, el català i centrat en Berga, són centenars i centenars de llibres. Sorprèn veure amb la lleugeresa que ara es passa de la desfeta de1714 ala Renaixença, oblidant totes les guerres contra el Francès i civil del segle XIX. Només parles dela Guerra Civildel 1936-39, com si fos una guerra d’agressió a Catalunya – que ho fou – oblidant el genocidi sistemàtic del clergat catòlic català pel sol fet d’exercir el seu ministeri o la destrucció total de tots els béns de l’església catòlica entre moltes d’altres coses …
El carlisme català fou viu i ben al segle XX, va participar a la Solidaritat Catalana de l’any 1909, (el moviment polític més important on eren present carlins, republicans, federalistes i nacionalistes). Els carlins, com quasi bé tothom es varen alegrar molt dels dos destronaments dels seus cosins borbons–liberals (tan el 1868 amb la Gloriosa, com el 1931). És increïble llegir el que deien els seus historiadors de la branca liberal, que si ‘puigmoltos’ que si… Van generar una literatura sarcàstica i destructiva les dues branques dels borbons entre ells.
El dictador militar Franco, els va anorrear, fen-los integrar amb el partit feixista i totalitari de la Falange. Des d’aleshores va haver-hi dos carlismes: el franquista i el, diguem-ne, “contestatari”. Els carlins, varen perdre el seu rei Alfonso Carlos en plena Guerra Civil de 1936-39, per un accident -mai no aclarit del tot-, a Viena.
La nova dinastia els Borbón Parma va agafar les brides, va fer passar als vells tradicionalistes–conservadors a una línia de socialisme autogestionari. Franco va expulsar a la nova família reial carlina. Recordo perfectament una manifestació cap a l’any 1968 ala Rambla barcelonina, en sortir d’un funeral per les víctimes del carlisme, eren un pocs centenars amb les seves boines vermelles; van fer una foto, a la qual per xamba hi surto d’esquitllada amb l’amic Jordi Banyeres. La foto es pot veure al llibre ‘Histoire de l’Espagne Franquiste‘ de Max Gallo.
Els carlins van entrar a l’Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya per lluitar contra la dictadura i a favor de les llibertats, l’amnistia política i l’Estatut d’autonomia. Va haver-hi les eleccions democràtiques, no van treure cap escó ni a Navarra, on presentaren el seu pretendent Carles Huc, qui, posteriorment, –després del seu fracàs electoral- va abandonar-ho tot i va deixar el Partit Carlí.
Fa pocs dies vaig trobar a una llibreria de vell de Barcelona el llibre de “Presencia Carlista en Buenos Aires” editat l’any 2002 a la capital Argentina. Un ja no sap què dir. Es veu que varen fructificar i créixer al Nou Món com el Cura de Santa Cruz.
S’hauria d’estudiar molt més tot el segle XIX i no saltar-se les tres guerres carlines, la guerra colonial del Marroc on van morir molts catalans o el moviment obrer i sindical. De fet, una bona part dels polítics actuals tenen arrels carlines com ara els Trias i Vidal de Llobatera, Comín, Roca Junyent o Vila d’Abadal.
