Un dels fenòmens que més m’apassionen del nostre país és la convivència amb els impermeables. En un país amb una llengua i una cultura pròpies hi ha qui es passa tota la vida sense interessar-se’n gens, alguns, ans al contrari, odiant-les. Són a la vora, entre nosaltres, tots en coneixem alguns. Abunden especialment a la zona alta de Barcelona i en barris benestants. Els repugna qualsevol expressió no ja de catalanisme, sinó de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquests éssers. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Són contraris a qualsevol esdeveniment amb el que s’expressi el fet català, sigui un concert o un seminari, encara que els seus cognoms suggereixin un arrelament a la terra de segles ençà. Però ells han volgut oblidar-se’n. Els crea urticària la seva pròpia història. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà. Són, naturalment, transversals. En conec del PP, de Ciudadanos i del PSC.
Els més genuïnament impermeables de tots són els seus intel.lectuals. Impermeables gore-tex. Per ells, vivim en una província tancada i reclosa en ella mateixa, crostàtica, degenerada, a la deriva, millor dit, que naufraga un cop i un altre, i que, a més, té la provocació de parlar una llengua regional, estèril i cara, inservible. Amb el generosos que havíem arribat a ser durant el franquisme, quan la llengua catalana no emprenyava ningú i feia el seu camí silenciós i pacífic per les clavegueres del país! Aleshores els catalans érem oberts i cosmopolites, perquè no podíem ser catalans. Però quan vam poder tornar a ser nosaltres, aleshores vam perdre tot l’encant.
Així va passant la nostra trista existència. En el meu llibre del Viatge involuntari ja vaig advertir que en aquest país nostre cal escollir: o Pompeu Fabra o Emiliano Iglesias, el braç dret de Lerroux, o Nicolau d’Olwer o Luis de Galinsoga. És una elecció important perquè et marcarà tota la vida.
Fa uns mesos vaig arribar-me a Poblet, a visitar l’arxiu Tarradellas. Anava buscant unes cartes de Xammar al President. Hi són. Magnífiques, com sempre. Si en els articles, Xammar mostra una prosa àgil i directa, en les cartes colpeja i ataca com si es trobés en un quadrilàter. Narrativa pugilística.
Però no ens desviéssim. Cap a la fi de la visita vaig poder llegir un feix de cartes creuades entre el President Tarradellas i la parella Obiols/Rodoreda. Ell, cínic i escèptic. Rodoreda, més distant, més lírica, insinuant-se coquetament. Hi ha un moment especialíssim. Rodoreda demana al President la seva opinió sobre uns poemes que li envia. I Tarradellas li contesta en 5 pàgines plenes de matisos i tendresa. Lúcidament i profundament. Un President que parla de poesia així pot ser un mal President?
De sobte, en una resposta de Rodoreda (datada de 1949), es llegeix el següent:
“El mot intel·lectual és una mica vague. Si ens limitem a Catalunya i diem que un intel·lectual és un home que aspira a produir una obra literària el problema, per a mi, s’aclareix. L’intel·lectual català té, del renaixement ençà, una manera de fer política i només una: produir en català”.
Tant senzill com això. Com les primaveres i les flors. I sense impermeable
