Vanitat i més vanitat…. tot és en va”, començava dient el llibre de l’Antic Testament, anomenat també Eclesiastés, que hem llegit avui. Aquest llibre va ser escrit per un savi grec anomenat Cohèlet que visqué en el s. III abans de Crist. Sens dubte que és un text molt pessimista, un pessimisme que té molt poc de cristià. Però és comprensible que sigui així, perquè en aquell temps encara no es parlava de la vida futura. El concepte de la vida futura, més enllà de la vida en aquest món, el trobem per primera vegada en el llibre de la Saviesa, que es va posar per escrit dos-cents anys més tard.

I és que, sense una fe en la vida futura, la concepció de la nostra vida en aquest món ha de ser necessàriament pessimista. Sense creure en la resurrecció a una vida eterna, aquesta vida, realment, no és més que vanitat de vanitats.

La riquesa no ens ho dóna pas tot en la vida, ni és la cosa principal, doncs la mort ho relativitza tot. Jesús, que és un bon pedagog, com a resposta a la pregunta que li formulen, no ens invita pas a menysprear els béns de la terra, però sí a no deixar-nos esclavitzar per ells. “Vigileu!, Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida”.

La riquesa, de per sí, no és ni bona ni dolenta. El que pot ser dolent és l’ús que se’n faci i la nostra actitud interior davant els béns materials. Jesús no critica al ric de la paràbola, ni pel fet de ser ric, ni pel fet d’haver treballat pel seu benestar i el de la seva família, sinó que el critica perquè havia programat la seva vida prescindint de Déu i del seu proïsme.

És de savis saber distingir els valors importants dels que no ho son. El diner té la seva funció, però per damunt del diner i del benestar material, hi ha l’amistat, la vida de família, la cultura, l’art, el gaudir d’una manera sana de la vida, la comunicació amb els altres i l’ajuda solidària als demés.

Les paraules de Jesús a l’evangeli d’avui volen deixar molt clar que els béns materials són fugissers i precaris. Que els amunteguem patint i suant, pensant gaudir-ne durant molts anys i potser els haurem de deixar el dia menys pensat, com li va passar a l’home ric de la paràbola. Però hi ha un altre aspecte que Jesús vol posar, encara més, de relleu.

Hi ha dues maneres de ser ric: o bé ser-ho sense haver-se preocupat dels mitjans emprats per fer-se’n, o bé com diu l’Evangeli “ser ric als ulls de Déu”. Doncs bé, segons l’ensenyament de Jesús aquesta és la veritable riquesa. Aquesta és la riquesa que no durarà uns dies o uns anys, sinó tota l’eternitat.

I, ¿què vol dir ser ric als ulls de Déu? Doncs, per una banda, és la plenitud d’una existència oberta a l’Evangeli, a la Paraula de Déu. I, per altre banda, que la nostra vida sigui un do per els demés. És a dir, serem rics als ulls de Déu si posem al servei dels demés el molt o el poc que tenim.

Prenem-nos seriosament les paraules de Sant Pau que hem escoltat: “….ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt…..estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra”. Demanem en aquesta eucaristia que el Senyor, tal com li resàvem en el salm: “doni encert a l’obra de les nostres mans “ i ens concedeixi entendre que la vertadera riquesa no està en tenir cada vegada més, sinó en ser cada vegada millors, i que son els valors cristians els que ens portaran l’autentica felicitat i ens faran ser rics als ulls de Déu.