—Jo ho faria diferent.
Només aquestes quatre paraules van fer que en Jordi s’envermellís fins a les orelles. Feia vint minuts que presentava la nova proposta comercial per a la temporada vinent i, davant de tot l’equip directiu, l’Andreu, responsable de producte, va gosar interrompre. “Jo ho faria diferent”, va repetir, mentre desplegava tres alternatives més eficients, amb dades de mercat a la mà i una lectura crítica del pla presentat. L’ambient es va glaçar. En Jordi, cap de l’equip, va fingir un somriure, però tothom va notar que s’havia sentit qüestionat. En acabar la reunió, li va deixar anar a cau d’orella: “Potser t’hauries de pensar dues vegades abans de dinamitar un pla en públic”.
Aquesta escena no és ficció. Passa cada dia a moltes empreses, on els egos pesen massa vegades més que els resultats. L’Andreu representa una figura tan incòmoda com necessària: el molest.
Qui són els molestos?
Són aquells professionals que no es conformen amb el primer PowerPoint, que no signen plans amb errors per por a semblar impertinents, que tenen la valentia de posar sobre la taula una visió alternativa. Sovint, tenen càrrecs intermedis o rols de direcció. Són els que analitzen, proposen, qüestionen i, sobretot, aporten. No per plaer de portar la contrària (aquests són d’una altra espècie de la qual en parlarem un altre dia), sinó perquè senten el projecte com a propi i volen el millor resultat possible.
Però en un entorn encara arrelat en una cultura de comandament vertical, aquests perfils generen malestar. Per a molts caps, especialment aquells formats sota lideratges del segle XX, el dubte es confon amb deslleialtat i l’aportació amb insubordinació. Es prefereix un “sí, senyor” que una mirada crítica… I si aquesta es dona en una reunió d’equip, la interpretació de la situació acarona l’insult. La sacrosanta autoritat del líder del segle XX és inamovible, inqüestionable i inalterable. Abans caurà el projecte o l’empresa que la seva posició.
Un error tan gran com, per desgràcia, típic. Perquè deixar-se portar, obeir i no molestar és fàcil. I no millora res. Fer empresa és incórrer en riscos, és contrastar idees, és tensar l’estratègia per fer-la més sòlida. I això només s’aconsegueix amb una fricció sana, amb debat, amb la capacitat de dissentir… Amb gent que molesta, sí, però que empeny.
No confonguem el queixaire amb el molest.
Hi ha una gran diferència entre els dos. El queixaire només assenyala problemes; el molest porta solucions. El queixaire s’espolsa responsabilitats; el molest les assumeix. El queixaire desgasta; el molest incomoda perquè il·lumina rutes no contemplades. El primer és un càncer; el segon, necessari com l’aigua.
El seu grau de compromís és alt. El seu nivell d’implicació, superior. I el seu desig de veure la feina ben feta, indiscutible. I massa vegades es marginen. Per què?
Potser perquè el nostre orgull ens fa confondre la crítica amb el rebuig. Potser perquè la por al canvi ens fa veure enemics on hi ha aliats. Potser perquè seguim atrapats en una cultura jeràrquica que confon liderar amb ordenar.
Recuperar el valor del debat i del dissens és urgent. Per innovar, per créixer, per resistir en un mercat canviant i hipercompetitiu. I això només és possible si cultivem espais segurs on les idees s’expressin i es debatin. No es tracta de vèncer. Sempre es tracta de convèncer.
Tot líder intel·ligent hauria de valorar profundament als molestos. Són termòmetres de la salut empresarial. Si no n’hi ha cap al teu equip, sospita. Potser no és que tot estigui perfecte, sinó que ningú s’atreveix a dir el contrari.
Sovint escolto empresaris omplint-se la boca d’orgull tot assegurant que potencien equips compromesos, implicats, que pensin com a empresa i, fins i tot, contracten consultores externes per mesurar el grau de felicitat i de compromís dels seus col·laboradors… que curiosament sempre surten bé! Però ai quan algú pensa diferent i ho diu…
Si no podem conviure amb la crítica, no mereixem la millora. Perquè els molestos no són el problema. Són part de la solució. El veritable problema és una estructura que penalitza el talent perquè no riu totes les gràcies del cap.
Menystenir els molestos és condemnar-nos a repetir els mateixos errors. Abraçar-los, escoltar-los i posar-los en valor pot ser la millor inversió estratègica que pots fer avui. Si encara tens dubtes, recorda que les millors idees solen començar amb una frase incòmoda: “Jo ho faria diferent”. T’hi jugues un König?
