Ara fa disset anys, i després de tres i mig de treballar-hi, vaig acabar la meva obra més voluminosa i més ambiciosa, la novel·la històrica La farsa de Casp. Ara (un miracle que mai m’havia atrevit a esperar) un editor molt valent la publicarà aquest estiu. Si en parlo, és perquè les paraules amb les que vaig acabar el llibre segueixen sent d’una actualitat tremenda. Vaig posar en boca d’un dels personatges aquest text: „…que si volem barallar-nos entre nosaltres ho fem quan cap foraster pugui treure’n avantatge; que quan l’adversitat amenaci la nostra terra els catalans formem un front comú, com si fóssim un sol cap, un sol cor, un sol puny!“.
Quan ho vaig escriure, començàvem a comprendre que la pressumpta democràcia espanyola no anava més enllà d’una disfressa per tapar l’Espanya de sempre, però encara no havia començat l’esclat independentista amb les manifestacions massives. Les grans esperances i les grans decepcions encara eren lluny. Avui, després de tot el que ha passat en aquests darrers deu anys, la trista realitat és que enlloc d’un “sol cap” hi ha hagut “tants caps, tants barrets“. Hem assistit a la degradació dels nostres partits i de les nostres institucions i a l’absentisme electoral de masses de ciutadans, tips de veure que les paraules de molts no s’avenien amb els fets. Fer president de la Generalitat a un devot lacai de Madrid és la cirereta que ha acabat d’arrodonir el pastís.
Com deia Vicent Partal al seu editorial a Vilaweb del proppassat dia 15, la “previsibilitat” de l’actuació dels partits catalans, volent “catalanitzar” Espanya, només ha servit per perpetuar i fins i tot per empitjorar la situació de Catalunya i perquè els partits castellans no tinguin cap interés a canviar res en el sistema actual d’ús del poder. Les monumentals preses de pél, les prometences que s’enduu el primer vent o que ja s’encarrega la gent togada que no es compleixin, han portat a un cul-de-sac del que cada dia se’n toquen les conseqüències, algunes tan greus com els atacs constants contra la nostra llengua, amb un objectiu claríssim: si esborrem el català, esborrem Catalunya i ens treiem aquesta nosa secular del damunt.
Estem, doncs, a primera vista, molt lluny d’aquell front comú que demana el meu personatge a la novel·la. S’ha parlat molt d’unitat. Però com va escriure algú (sento no recordar qui) no fa gaire temps. “Unitat, per fer què? Aquesta és la veritable pregunta que cal fer-se“.. I aquí és (a part de les miserables rancunietes personals) on s’ha encallat la barca. I jo, com molts, no trobo que hagués de ser tan difícil de trobar-hi resposta. Parlar d’un nou referèndum pactat amb Espanya crec que és tornar a demanar pomes a la figuera. Com avançar doncs, sense provocar un nou 155? Un primer pas és (i aquí molts polítics nostres no paren de badar) desar a l’armari la idea de contribuir a la governabilitat d’Espanya, i centrar-se en els interessos urgents de Catalunya. Un d’ells la defensa de la llengua de manera clara i contundent. Sembla que Junts ha posat un primer ultimàtum a Sánchez, condicionant el seu suport al compliment dels acords d’investidura en un termini fix, que no té res a veure amb la setmana dels tres dijous. Si Sánchez, en la seva apurada situació actual pot fer-ho és més que dubtós. I llavors és Junts qui ha de decidir si retirar-li definitivament el seu suport a les Corts espanyoles o si vol perdre tota credibilitat.. No puc creure que aquest suïcidi polític el pugui permetre el president Puigdemont, que segueix sent un actiu importantíssim per l’independentisme. D’homes d’una integritat personal i política com ell, no se’n troben a cada cantonada.
Per no allargar massa aquestes línies, passo ara al caire més positiu de la situació, almenys pel que n’he anat llegint als nostres mitjans, i que resumeixo en el títol de l’article. Per molt que ho intentin el volcá de l’afirmació nacional del nostre poble segueix actiu en la profunditat i ja hi ha senyals d’una propera erupció. Des de les bases, des de les organitzacions locals i regionals del Consell de la República, de l’AMI o de les altres de la societat civil, es formen grups que poden aglutinar-se i formar nous partits o empényer els actuals cap al camí que ens porti on tants catalans volem. Només tenim una solució per tots els problemes més urgents del país: la independència. Tota altra idea és somniar truites. I aquí cal que tothom tingui clar que és insensat posar el carro davant dels bous. Ara no toca barallar-se entrant en detalls de com vol cadascú que sigui l’estructura social i econòmica d’una Catalunya independent. Primer fem-nos independents. I després que els electors determinin qui ha d’estructurar el nou estat. Altra cosa només és posar-nos nosaltres pedres al camí.
Barallem-nos “quan cap foraster en pugui treure avantatge”. Si ho fem abans no sortirem mai del pou.
