*Article escrit per: Josep F. Mària, jesuïta.
El llibre de Javier Cercas El loco de Dios en el fin del mundo (Barcelona, Penguin Random House, 2025) parla de diversos temes: de l’Església, del papa Francesc, del Vaticà… També de la fe del seu autor. Cercas es declara ateu des de la primera a l’última pàgina del llibre; però en contacte amb diversos cristians, reflexions sobre la fe i formula com entén ell l’entén. Presentem aquí les seves principals contribucions.
El boig sense Déu
El llibre sorgeix de la invitació que Lorenzo Fazzini (director de la Libreria Editrice Vaticana) li va fer a l’autor (escriptor famós i públicament ateu i anti-clerical) d’escriure sobre el papa Francesc. Cercas anomena el papa Francesc “el boig de Déu” a partir de la biografia de Sant Francesc d’Assís, de G.K. Chesterton. L’escriptor anglès, autor molt apreciat pel papa Bergoglio, anomena el sant d’Assis “el boig de Déu”.
Al llarg del seu llibre, Cercas afirma que la fe no és una opció racional, i mostra una clara simpatia amb les “bogeries” que fan certs cristians. Per això s’anomena a sí mateix “el boig sense Déu”.
Crec que hi ha una segona raó per aquesta auto-definició de Cercas. I és que s’ha decidit a respondre a la crida de Fazzini perquè la seva mare, vídua i molt catòlica, repeteix a les seves velleses que es tornarà a trobar amb el seu marit difunt. Com que Cercas no la pot confirmar en la seva afirmació, decideix que escriurà el llibre a condició de tenir cinc minuts de conversa amb el papa Francesc: a fi que el papa sigui qui confirmi la convicció de la seva mare. Per tant, la bogeria del boig sense Déu és també saltar-se totes les seves idees i posicions públiques per intentar consolar la seva mare.
La literatura com a teràpia de l’ateu
“Soc escriptor perquè vaig perdre la fe” (p.34). Durant la seva infantesa com a catòlic no havia conegut l’angoixa, i va descobrir l’angoixa “en el moment en què vaig perdre Déu” (p.37). Darrerament s’ha adonat que va començar a escriure per compensar aquesta pèrdua.
“Així va ser, en definitiva, com la literatura es va convertir per a mi en un succedani de la religió i com em vaig llançar a buscar en ella un relleu de la fe perduda, de les certeses i l’assossec que la religió procura” (pp. 35-36).
En tot cas, en un diàleg a Torino amb el cardenal Ravasi, aquest segon li va argumentar que la fe provoca “incerteses i esquinçaments”. (p.36)
La fe com a intuïció poètica
Després de revisar els seus arguments sobre l’ateisme i d’haver entrevistat alguns creients en relació amb el llibre que està escrivint, Cercas afirma:
“Par a mi la fe és una espècie d’intuïció, d’intuïció poètica, que es té o no es té; també una forma d’adhesió sentimental a quelcom que és més gran que tu, quelcom que et supera… Però no una descoberta racional. I aquesta intuïció, aquest sentiment, és molt difícilment transmissible, suposant que sigui transmissible.” (p.131)
La literatura i la intuïció poètica es relacionen i ens ajuden a anar delimitant la fe d’aquest boig sense Déu. La dificultat de transmetre la fe de què parla al final d’aquesta cita sortirà més endavant en el llibre.
La fe com a xiuxiueig
La redacció del llibre porta Cercas fins a Mongòlia, tot acompanyant el papa Francesc en un viatge apostòlic. Allà Cercas coneix el cardenal Marengo (italià, prefecte apostòlic d’Ulan Bator des de 2020). Hi comenta una idea de Marengo (treta del l’arquebisbe indi Thomas Menamparampil): a Mongòlia no es pot predicar l’evangeli sinó xiuxiuejar-lo (“susurrarlo”):
“El verb “xiuxiuejar”, recorda Marengo, “pressuposa coneixement recíproc, confiança, intimitat”; també implica una proximitat extrema: l’evangelitzador conviu amb l’evangelitzat, aprèn la seva llengua, se submergeix en la seva cultura, adopta els seus costums i formes de vida, es mimetitza amb ell com Déu es va mimetitzar amb nosaltres, baixant a la terra encarnat en el seu fill, i habitant entre nosaltres. Aquesta proximitat suprema, resultat d’una inculturació radical, autoritza el xiuxiueig, sobra dir que allò que es xiuxiueja no és res d’anodí, que podria dir-se en veu alta i davant de tothom; és, al contrari, quelcom de preciós i d’excepcional que, a més, “es considera que pot ajudar significativament a l’altre”. Només l’amistat, la relació d’estima i respecte, de sintonia i identificació profunda autoritzen la confidència. I què és allò que es confia? [aquí ja parla Cercas: no Marengo].Una notícia fabulosa, un misteri últim, un escàndol colossal, una arma secreta, un súper-poder imbatible: la notícia és que no morim, el misteri és la resurrecció de la carn, l’escàndol és la vida eterna, l’arma secreta és l’amor de Déu, el súper-poder és la fe, que dota d’una fortalesa suplementària a aquell que el posseeix. En això consisteix evangelitzar segons el cardenal Marengo: en apropar-se tant a l’altre com per poder transmetre-li el que és intransmissible.” (pp. 243-244)
La fe com a experiència estètica i d’humor
Cercas percep en la fe cristiana dels seus interlocutors romans i en el tarannà de Chesterton la importància del sentit de l’humor. Per això, en explicar com havia decidit d’escriure el llibre sobre el papa, narra “una experiència mística” que ell mateix havia tingut temps enrere. La narra en clau d’humor groller; però certament ens dona pistes sobre com entén la fe:
“Es va esdevenir un matí en una estació de metro de Barcelona. Era l’hora punta, al vagó hi feia una calor terrible, per evadir-me d’aquella tortura vaig posar música al meu mòbil i l’atzar va escollir la celebèrrima Cantata BWV 147: X titulada “Jesús, joia dels homes”. Aleshores, només de començar a sonar aquella música inhumana als meus auriculars, vaig tenir la certesa que s’obriria tot seguit el firmament, apareixeria Déu Nostre Senyor i aixecaria pels aires aquell vagonot farcit d’infeliços mentre la seva divina veuassa tronava (bastant cabrejat, per cert): “Que no existeixo, eh, mamons? Doncs aquí em teniu, fins i tot amb barba. ¡A prendre pel cul, s’ha acabat la farsa: tots al Paradís! ¡Tu també, Javierito, no t’amaguis, sargantana repugnant i menjacapellans! Anava a enviar-te de dret a l’Infern dels rèprobes, amb Walt Disney i Jack l’Esbudellador, però aquí el meu amic Joan Sebastià ha intercedit per tu [en aquest punt, Bach apareixia al costat del Redemptor, obès i amb la seva perruca empolvorada, al costat de les seves dues esposes i els seus vint fills, saludant-me amb una mà tota grassona.] ¡Has tingut una potra que t’hi cagues” (p.20).
Més endavant en el llibre, Cercas es refereix en aquest “experiència mística” (qualificació irònica) com a “ensoñación redentora” (p.304). I tanmateix Bach i el sentit de l’humor, tan presents en aquesta “ensoñación”, apareixen en diverses cites del seu llibre vinculats amb la fe. Per exemple:
“Déu no té ni idea de quants creients li deu a Bach.” Emil Cioran (Cercas p. 60)
“Tota religió és una croada contra l’humor.” Emil Cioran (Cercas p. 63)
“Chesterton és tan graciós que sembla que hagi vist a Déu.” Franz Kafka (Cercas p. 64)
És també significatiu l’episodi en què, abans de tornar a Barcelona des de Roma, Cercas sopa amb alguns catòlics que l’han ajudat. I reprodueix algunes paraules plenes d’humor sobre la fe, pronunciades per un d’ells, l’inefable Fazzini.
“- Només li he imposat [a Cercas] dues condicions – intervé Fazzini agafant-me per l’espatlla -. La primera és que no pot convertir-se fins a passats al menys quatre anys de la publicació del llibre. La segona és que, si es converteix (Déu no ho vulgui), està obligat a escriure un llibre sobre la seva conversió i a lliurar-nos-el a nosaltres, perquè el publiquem. Aquesta mena de llibres es venen com rosquilles.
Ens acomiadem: Brunelli em fa una abraçada fraternal; Tornielli una encaixada apassionada; María Argenti, una encaixada silenciosa; Ruffini, una encaixada de prefecte. Després, mentre pujo pel viale del Vaticano acompanyat per Fazzini, que llepa un gelat de cucurutxo comprat en una gelateria propera (“la millor de Roma”, segons la seva pròpia opinió experta), em pregunto que qui sap, que coses més estranyes s’han vist i que potser, si jo hagués tingut un grup d’amics com aquell, encara seria catòlic i creuria en la resurrecció dec la carn i la vida eterna” (p.425)
La fe com a experiència ètica
La dimensió ètica de la fe apareix entorn de dos nuclis temàtics: el testimoni dels missioners i el contrast entre l’ètica atea i l’ètica cristiana.
En relació amb el testimoni dels missioners, Mongòlia proporciona a Cercas el testimoni – contacte íntim – amb una colla d’individus que el deixen admirat. Quan coincideix amb tots/es ells/es en una trobada amb papa Francesc, justament sona a la catedral d’Ulan Bator la música de Bach que li havia provocat l’ “ensoñación redentora”:
“Donat que segueixo essent un boig sense Déu, no interpreto la coincidència com un senyal de l’Altíssim. De fet, aquesta vegada la música de Bach ni tan sols torna a deparar-me una “ensoñación redemptora”. I tanmateix, barrejada amb el deliri dels missioners, no deixa d’exercir sobre mi un efecte torbador. Era inevitable: repto l’ateu més furibund a no estremir-se en aquest moment, dret a la nau central de la catedral de Ulan Bator, confós entre l’alegria unànime d’aquella colla de tartà temibles – el pare Ernesto, la germana Ana, el pare Gian Paolo, el pare Patrick, el pare James-, d’aquells llunàtics que, com el Crist d’ Elqui, han escollit l’amistat dels malats i els febles i els pobres d’esperit i els morts de set i els morts de fred i els morts de gana, dels ancians i els infants i les mares solteres i els humiliats i els ofesos i els postergats una vegada i una altra, és difícil, extremadament difícil de no commoure’s fins als ossos veient com aclama el vellet vicari de Crist a la terra aquella multitud insensata, aquells idealistes que han resolt, igual que el sonat del Crist d’Elqui, lliurar llurs vides en holocaust per un món millor.” (pp.304-305)
Pel que fa al debat sobre l’ètica atea i l’ètica cristiana, es tracta d’un debat que remou Cercas des del principi: perquè està provant d’entrar a comprendre la fe cristiana a partir dels dogmes de la resurrecció de la carn i la vida eterna – vinculats amb la convicció de la seva mare. Al final del llibre, formula el debat problema comparant dues “benaurances”: l’evangèlica i la de Jorge Luís Borges:
“El verset de sant Mateu diu
Benaurats els nets de cor perquè veuran Déu.
Contràriament, el verset de Borges diu
Benaurats els nets de cor perquè veuen Déu.
Del futur de sant Mateu al present de Borges: aquí rau la diferència minúscula i descomunal entre ambdues ètiques” (p.457)
Una mica més endavant en el mateix capítol, Cercas cita un místic espanyol anònim:
No me mueve, mi Dios, para quererte
El Cielo que me tienes prometido
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.
Tu me mueves, Señor. Muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido,
muéveme el verte tan herido
muévenme tus afrentas y tu muerte.
Muéveme, en fin, tu amor y en tal manera
que, aunque no hubiera Cielo, yo te amara,
Y, aunque no hubiera infierno te temiera.
No me tienes que dar porque te quiera,
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera.” (p.459)
I comenta:
Si aquest és el cas, si estimes Déu perquè sí i obres en conseqüència (oblidant la retribució conjectural que pugui rebre per fer-ho), si ets un boig d’aital calibre, aleshores estic disposat a admetre que l’ètica cristiana no és inferior a l’atea (fins i tot que pot ser superior). Però només en aquest cas.” (p.459)
La bogeria de la humilitat
En el tema de la fe, Chesterton és molt present en el llibre de Cercas.
“Catòlic ortodox a l’Anglaterra anglicana, príncep de l’humor en el pessimisme de l’Europa fin de siècle i emperador de la paradoxa, Chesterton abominava de l’orgull, defensava que “tots els mals del món provenen d’algun intent de superioritat”, sostenia que el pecat més nociu és la supèrbia… i no tenia el més mínim dubte que la virtut insuperable és la humilitat… ‘La humilitat és l’art sumptuós de reduir-se a un punt , no a quelcom de gran o petit, sinó a una cosa que no té mida, de manera que totes les coses de l’univers siguin com son en realitat: d’una mida incommensurable’. Fins a [sant ] Francesc, escriu Chesterton, ‘l’església havia insistit, amb raó, que la humilitat és una font de millora moral; per dir-ho breument: el cristianisme havia ensenyat als homes a ser humils perquè s’adonessin de com eren de dolents. Francesc va ser el primer (després de Crist mateix) a ensenyar als homes a ser humils perquè poguessin adonar-se de com eren de bons’. En definitiva, per al boig de Déu, “l’orgull no és només l’enemic de la instrucció; l’orgull és enemic de la diversió” (pp.38-39).
Bogeria, humilitat, humor-diversió: heus ací la tríada que Cercas descobreix o reviu en aquest llibre en relació amb la fe. Aquesta és la fe del boig sense Déu que l’uneix íntimament amb el boig de Déu: el de “la joia de l’Evangeli”.
