“Ja l’atenen?”, em va preguntar aquella senyoreta tan maca i tan simpàtica. Li vaig dir que no i em va preguntar què volia. “Vull exercir la desobediència pacífica”. La senyoreta va fer uns ulls com taronges, jo li vaig fer que sí amb el cap mentre li sostenia la mirada. Va fer com si busqués algun paper al taulell, va despenjar el telèfon però el va tornar a penjar, es va aixecar i es va dirigir a la taula d’una companya que seia una mica més enllà. Només vaig poder veure com la companya arronsava les espatlles sense desviar la mirada de la pantalla de l’ordinador. La senyoreta va tornar rere el taulell amb el cap cot i arrossegant els peus d’esma. Va tornar a remenar els papers del taulell i en va treure un model d’instància.
Mentre omplia l’imprès, la senyoreta va fer uns sorollets com si s’escurés la gola, i tot seguit em va preguntar com tenia la intenció d’exercir la meva desobediència. No estava preparat per a aquesta pregunta, la veritat és que no hi havia pensat. Tants dies de sentir els polítics parlant de desobeir, i no n’hi havia hagut cap que concretés què o com s’havia de desobeir. Vaig tirar pel dret: “Ingressaré tots els impostos directament a la Generalitat.” La senyoreta em va explicar amb molta paciència que immediatament la Generalitat ingressaria l’import als comptes de l’estat, perquè si no, el funcionari encarregat de fer-ho es carregaria els neulers i es quedaria sense feina. Em va demanar si volia deixar una persona sense feina, i és clar, li vaig haver de dir que no.
“Doncs no pagaré i arreglat.” La senyoreta va fer que no amb el cap acalat. Aleshores em multarien i m’inspeccionarien fins a trobar totes les trampes que he estat fent els últims 25 anys, i m’arriscaria a perdre la feina. Em va fer un càlcul aproximat del que em costaria la broma i prou feina vaig tenir que no se’m relaxessin els esfínters. “Faré vaga. Indefinida.” “En realitat estaria fent un favor a la societat, que no té prou recursos per mantenir els que tenim la barra de fer veure que treballem.” “Vaga de fam.” “El país ja està ple de gent que passa gana sense que estiguin fent cap vaga.” “M’asseuré davant la Delegació del Govern.”” El Sr. Xirinacs sempre s’estava asseient pels llocs i al final es va acabar asseient en un bosc a esperar que el trobessin mort.”
La meva cara devia ser un poema,perquè la senyoreta se m’atansà amb tota delicadesa i em posà una mà a l’espatlla: “El veig una mica atabalat. Miri, ara tinc una estona per anar a esmorzar. Si vol vingui amb mi i faci un relaxing café con leche. Veurà tot amb una altra perspectiva.” Mentre es dirigia cap al penja-robes on tenia la jaqueta, vaig veure com es descordava el botó de la camisa que li ocultava l’escot. Vaig decidir que deixaria la dona, la sogra i els fills. Aleshores em vaig adonar que encara tenia la instància a la mà. La vaig omplir i vaig signar “Marieta de l’ull viu”.
La senyoreta va tornar, i quan va veure la instància plena, l’agafà i la tirà directament a la paperera. “I no li posarà el segell?”, li vaig preguntar. Va agafar un segell de goma del taulell i me’l va plantificar enmig del front. Després em picà l’ullet, m’agafà per la mà i vam anar a esmorzar.
La senyoreta resultà ser el coronel Santiago Alamán Cierraespaña, agent del CNI. Li vaig confessar que havia practicat la desobediència signant un document amb nom fals. Rigué una mica i em va fer posar de genolls, allà enmig de la cafeteria, per picar-me el cul. Després em va fer prometre que no ho tornaria a fer. Ara vivim en un piset encantador al barri de l’Eixample. Volem adoptar un nen, però ell li vol dir Naranjito i jo Míliu, com el meu pare. Ja ho deia la pel·lícula: “Ningú no és perfecte.”
