És evident que l’actual crisi té causes que van més enllà de l’actuació dels poders públics. Però també és veritat que les accions i/o omisions d’aquests no són neutres i tenen una part de responsabilitat i de mèrit tant quan les coses van bé com quan van malament. Ni totes les polítiques públiques són iguals ni hi ha una sola manera de gestionar els recursos públics, siguin persones, capital, competències, patrimoni, etc. I tampoc és el mateix que et governi un polític iluminat i presoner d’un discurs caducat que et governi un polític aplicat. Ja sé que amb aquestes afirmacions elementals no descobreixo res. No pretenc tampoc resoldre un debat sobre el qual experts en ciència política i de l’administració porten massa anys sense posar-se d’acord. M’agradaria però donar només una idea. Una de sola, ja de per si prou important.
He tingut la sort de conèixer els tres poders de l’estat. Des de dins i des de fora. Sense pràcticament experiència profesional, el CGPJ va cometre la insensatesa de nomenar-me jutge substitut d’Arenys de Mar. He conegut també com a funcionari l’Administració de la Generalitat, on com a advocat tant m’ha tocat defensar com asessorar a alguna de les seves empreses públiques. I he conegut el Parlament, on, com a diputat, he estat ponent d’un bon grapat de lleis, amb una confiança a l’hora de redactar i esmenar normes que després s’han aplicat que és d’agrair. Finalment també he conegut i conec tant l’administració com la justícia des de fora, defensant interessos de particulars que per necessitat hi han hagut d’acudir. Després de tots aquests anys, i especialment després dels 7 últims anys de govern tripartit, el que m’ha quedat clar és que en una relació de desconfiança recíproca ente podres públics i administrats és molt dificil que el país prosperi i superi la crisi actual.
Aquests últims anys la desconfiança en la iniciativa privada i la llibertat ha assolit nivells asfixiants (per l’emprempta especialment d’IC-Verds). Aquesta visió del particular i de l’empresa com un ens en permanent contradicció amb els interessos generals ha comportat una inflació legislativa i reglamentaria desproporcionada, ha suposat un engreixament de l’administració pública absolutament ineficient, amb funcions innecessàries i un increment de personal insostenible. A més regulació fiscalitzadora, per exemple, més necessitat de funcionaris quina funció passa a ser, inconscientment, més la de buscar pegues a qualsevol proposta o iniciativa privada que es presenti que no pas en col.laborar en la seva realització, quan correspongui. En el camp del medi ambient, l’habitatge i l’urbanisme és d’una claretat meridiana. A més òrgans amb competències sectorials sobre una mateixa matèria més dificultats per aconseguir que una iniciativa prosperi (i encara més si la divisió entre òrgans va lligada al repartiment i deslleiallats a l’hora partidistes).
En l’àmbit de la justícia, l’exagerada dil.lació dels procesos (un recurs davant del TSJC pot durar 4-5 anys) o l’excessiva inseguretat sobre el resultat obtingut (és impossible que un jutge dediqui el temps necessari a cada cas i d’aquí se’n resen la qualitat de les sentències) fa que un dels pilars fonamentals de l’estat de dret grinyoli i no ajudi precisament a generar aquesta imprescindible confiança en les institucions de que parlem per superar la crisi. I tot plegat sense acudir a nivells on la polítització de la justícia (CGPJ o TC per exemple) fa realment mal als ulls.
Per tot plegat és urgent aplicar de veritat als poders públics vells principis que ja estan inventats: lleialtat institucional, eficiència i eficàcia, servei als ciutadans, confiança legítima en les institucions, foment de la iniciativa privada i resposta en terminis raonables a les demandes dels ciutadans. Tot això comença perquè els responsables polítics que estiguin al davant s’ho creguin de veritat i transmetin aquest missatge i instrucció als seus funcionaris. El primer pas hauria de ser, en l’àmbit legislatiu, la simplificació normativa, la regulació que estimuli i aprofiti la iniciativa privada allà on correspongui. En l`àmbit administratiu, la simplificació i racionalització orgànica i funcional, situant òrgans i funcions directives amb competències sectorials sobre un mateix assumpte sota un mateix responsable departamental. Aquest ha de ser capaç de resoldre els habituals conflictes interns, per posar un exemple, entre medi ambient i urbanisme, entre aquest últim i habitatge, o entre qualitat ambiental i indústria o entre medi natural i agricultura. Per no parlar d’altres casos en que senzillament cal eliminar òrgans innecessaris.
En el cas de la justícia, sobre la qual tant poques competències tenia i té, després de la sentència sobre l’Estatut, la Generalitat, és imprescindible potenciar els mitjans alternatius de resolució de conflictes. Només així, i amb la col.laboració dels col.legis professionals afectats, es podrà donar sortida en terminis i resultats raonables a l’actual colapse de part del món judicial.En això, des de Catalunya, per necessitat, també hauriem de ser innovadors.
En definitiva, la recuperació i el progrés econòmic i socials dels catalans passa per dotar-nos d’uns poders públics que inspirin confiança a particulars i empreses i que atorguin d’una banda també a aquestes el necessari marge de llibertat en espais on no calgui intervenció pública i de l’altra siguin potenciadores i no ofegadores d’una iniciativa privada, que pot esdevenir, en molts casos, el millor còmplice per la consecució dels objectius d’interés públic que persegueix tot governant.
