He vist de lluny la vella olivera,
per ella els anys no han passat,
és la mateixa dels somnis i fal.lera
en un temps passat, tan enyorat.
Era menuda i jugava a la seva vora
o m´estirava cansada i somrient,
el vent movia les branques i a l´hora
l´olivera descobria el meu pensament.
Quants secrets té guardats aquest vell arbre,
quantes vides han sospirat al seu entorn,
sembla fred i gèlid com roca de marbre
i viu atent com guardià que no dorm.
Ahir s´asseien quan el sol escalfava
dos enamorats prometent-se amor etern,
l´olivera feliç els amanyagava
ditxosa d´inspirar un sentiment tan ferm.
Avui eren uns avis que buscaven
repòs, un merescut descans,
els ulls eren melangiosos, sospiraven,
mentre es donaven fortament les mans.
Demà m´asseure jo al seu recer,
per escoltar el que l’olivera em diu,
per observar silenciosa el seu planter
que rebrotant d’una soca sempre viu.
