Fraternitat

Després de la publicació del meu article “Oda a l’amistat, en Sebastià Alzamora i en Jaume Barberà van explicar que a Twitter havien aparegut alguns zelots amb els seus tradicionals retrets. El vespre de l’11 de setembre vaig tornar a sentir a alguns zelots lamentar que persones no explícitament independentistes haguessin participat en la colossal manifestació de Barcelona per defensar “només” les llibertats democràtiques i els drets civils.

Això m’ha fet recordar un capítol titulat “El dimoni desocupat” del llibre Versetti pericolosi, d’Alberto Maggi. En el Llibre de Job, la Bíblia ens presenta Satanàs com un funcionari diligent, que espia els humans per informar a Déu sobre a qui cal castigar, tal com els inspectors anomenats “ull del rei” informaven el sobirà dels perses sobre el comportament dels governadors provincials.

En l’Evangeli de Lluc, però, Jesús deixa sense feina a Satanàs, perquè el Pare de Jesús no necessita espietes acusadors, ja que el seu no és pas un missatge d’exclusió, sinó acollidor. El Déu del Nou Testament no resta, sinó que suma. No imposa res a ningú, sinó que comparteix amb tothom.

És per això que Jesús envia 72 deixebles a anunciar el seu missatge d’amor (i no cap llei) arreu del món (Lc 10,9), perquè 72 és el còmput de les nacions que hi ha al món, segons el Gènesi (Gen 10). Satanàs, l’espia de Déu, està a punt de quedar-se sense feina. I, de fet, quan els 72 enviats tornen plens d’alegria per l’èxit de la seva missió (Lc 10,17), Jesús afirma que veu com Satanàs cau del cel com un estel fugaç (Lc 10,18). En altres paraules, l’èxit fraternal a l’hora de compartir un projecte comú deixa sense feina els espietes acusadors, que s’atribueixen a ells mateixos la funció de guardians del purisme.

Tal com afirma Pau, “si Déu està a favor nostre, aleshores qui estarà en contra nostre?” (Rm 8,31). Quan el gran purista que acusava a tothom de no ser prou pur es va quedar sense feina pel triomf de l’amor fratern, aleshores (i només aleshores) Déu va poder ser reconegut, per fi, com a “Senyor del cel i de la terra” (Lc 10,21).

El gran acusador contraataca. I tal com anteriorment havia intentat fer trontollar la fe d’un home just com Job, ara intenta posar a prova la fortalesa dels mateixos apòstols (Lc 22,31), però topa amb l’amor fraternal de Jesús que tranquil·litza Simó amb aquestes paraules: “Però jo he pregat per tu, perquè la teva fe no et falti. I tu, una vegada convertit, confirma els teus germans” (Lc 22,32). Certament, el llarg de la història, els “purs” han destruït llengües, ideologies, religions, famílies i tota mena de comunitats humanes.

Per això, com en tantíssims altres àmbits de la vida, la nostra República serà fraternal (o no serà). I, en aquest sentit, mai és sobrer recordar que la fraternitat és un dels tres valors fonamentals del republicanisme i és imprescindible per construir la llibertat i la igualtat de tothom. De fet, per construir el regne del seu Pare a la Terra, Jesús va anar a buscar i va acollir a tots els “impurs”. Fins i tot, va anar a les cases, va compartir taula i va convidar a seguir-lo als publicans, és a dir, als cobradors d’impostos, que col·laboraven amb els romans.

Els “purs” li van fer tota mena de retrets i, evidentment, no en van convèncer cap ni un. Ans al contrari, tots els “impurs” els eren sobrers. Els “purs” volen ser cada vegada més “purs” i, per tant, per definició, són cada vegada menys. I, en realitat, prefereixen perdre que guanyar, perquè la derrota els permet reivindicar eternament la seva “puresa”, mentre que la victòria ha de ser necessàriament compartida.

Per tot plegat, és tan necessari recordar que la “impuresa” és més divertida, enriquidora, útil i eficaç. Gaudim-la i construïm-la.