Presos polítics

Un any. Dotze mesos. Cinquanta-dues setmanes. Tres-cents seixanta-cinc dies. Vuit mil set-centes seixanta hores. Cinc-cents vint-i-cinc mil sis-cents minuts. Trenta-un milions cinc-cents trenta-sis mil segons.

El primer de batxillerat sencer de la meva filla, amb vacances incloses. Els vespres repassant problemes d’equacions. Gauss. Ruffini. Els nervis abans dels exàmens. L’alegria després de les notes. I al final les vacances, llargues i curtes, el cel net, la sorra calenta, el mar fred. Dies de mandra i nits de granissat i orxata.

Els àpats familiars per Nadal: el sopar a la basca, com li agradava a mon pare, i el dinar amb l’escudella i carn d’olla de ma mare, la més bona que menjaré mai. I els Reis a casa, escurant les festes i les últimes il·lusions. Més tots els sants i aniversaris que van esquitxant l’any d’ocasions per trobar-nos, amb la cadència coneguda i reconfortant de sempre.

Cinquanta-dos divendres a la tarda per gaudir, abans de desembolicar-lo, dels instants previs a un cap de setmana planificat fa mesos fins a l’últim detall, o a un altre temptadorament en blanc. I encabat cinquanta-dos matins lleganyosos de dilluns que no arrenquen fins al primer cafè.

El concurs de truites per la castanyada. I rematar el cap d’any esmorzant ous ferrats. I la calçotada a l’hort del Sisco. I les trobades amb els vells (cada cop més) companys de classe. I un tast de vins de la Terra Alta d’on sortim mig torrats. I anar a sopar amb l’Olga al Set Culleres. I les festes del barri. I els dijous, pàdel, i després sopar.

Empassar-me sense respirar la primera temporada de The End of the F***king World, i la segona de Master of None. Escoltar la Paula Valls al PAS. Anar al cine, a les sessions en versió original dels dimarts a la nit. I al Nacional, al Romea i a la Flyhard. I al Foment, esclar. I al Camp Nou, cada quinze dies, decidit a no patir ni emprenyar-me més, i sortir-ne emprenyat i patit. I guanyar una altra lliga i celebrar-la trist.

Baixar a comprar el pa i després passar per cal Tió per endur-me uns préssecs. I, de tornada, fer una copa de cava al Celler del Xavi. Sortir a córrer tot sol al capvespre, arribar a casa esgotat. Dutxar-me, posar-me el pijama i obrir una cervesa.

Mullar-me quan plou.

Fer cada nit un petó a la meva filla abans d’anar a dormir i ficar-me al llit –al meu llit–, on l’Olga ja dorm.

Escriure articles com aquest per mirar, temo que debades, d’entendre tot el que us han pres. I per no oblidar. Trenta-un milions cinc-cents trenta-sis mil segons.