Abans de continuar la lectura d’aquest breu al·legat, és recomanable llegir l’article d’Albert Sáez publicat a El Periódico de Catalunya el passat 18 d’agost que si més no, explica –que no justifica- què hi ha al darrera de la decisió del President Pujol.
De tant en tant llegeixo i /o escolto determinades persones que han decidit de no votar més CiU en el futur. Uns perquè creuen que, si hem d’anar cap a la independència, el més raonable és votar partits que tota la vida l’han defensada. D’altres, perquè no veuen que CiU hi vagi de cara. I d’altres, perquè l’afegit d’Unió, i la indefinició del que farà aquesta en el procés, no són prou garantia ni fiabilitat. Vaja, que no els mereix confiança.
Davant d’aquests arguments prou raonables, jo els vull fer només una reflexió. És cert que el pes històric de la defensa de la independència és un dels principals arguments a favor d’ERC. També és cert que avui disposen d’un dels arguments dels que n’han estat mancats des que l’Heribert Barrera va apartar-se (?) de la direcció. Avui ERC té un lideratge estable, competent i sobretot, fiable. És la meva opinió. I ho celebro molt sincerament.
Ara bé. No és menys cert que el gruix del país el tenim pivotant a l’entorn –tradicionalment- del PSC(PSOE) i de CiU. Aquest darrer, aglutinant el vot de les classes mitjanes i populars, totes elles arrelades al territori, de les que el seu principal mitjà de referència i d’informació és TV3 i la CCMC.
Doncs bé. Catalunya pren consciència que ha d’anar cap a la independència a partir de la sentència contra l’Estatut del 2010. Però la benedicció que tothom espera no és la d’ERC sinó la de CiU. El canvi radical d’aquesta coalició és el tret fonamental perquè el cabreig de la gent surti al carrer i es manifesti.
I al davant de tot, el president Pujol que un dia rere l’altre en justifica la deriva (El llibre “El Congost”, i les conferències i articles en les que expressa amb totes les paraules que “l’independentisme bé caldrà que creixi”).
La decepció de tanta i tanta gent pel ‘cas Pujol’ d’ara, probablement explica la importància decisiva que ha tingut i haurà tingut el President Pujol per fer viable la independència. La independència no s’aconseguirà als despatxos dels partits. La independència només serà possible si el poble, tot el poble, l’empeny. I qui n’ha obert les portes de bat a bat ha estat, malgrat els rocs a la sabata, Convergència i Unió.
El que avui li passa al President no és cap novetat per a ell. És el preu que sabia perfectament que hauria de pagar. Insisteixo que llegiu l’escrit de l’Albert Sáez. Per tant, és una autoimmolació. Naturalment podrem discrepar de com s’hi ha arribat aquí. Jo estic d’acord amb el periodista esmentat que les coses venen del 1976. Calia llavors seguir aquell camí? Era inevitable aquell pacte? Tots sabem que els draps bruts són presagi de guerra bruta. Guerra de dossiers, en diuen? Potser per aquest motiu, alguns es parapeten darrera de l’unionisme.
