L’estiu del 2005 vaig passar gairebé un mes a Caracas. S’hi celebrava el Festival de la Joventut i els Estudiants, hereu de d’una mena d’aquelarre de joventuts comunistes que durant la Guerra Freda s’organitzava cada 4 o 5 anys en una ciutat de l’altra banda del teló d’acer. Després de la caiguda del mur, el festival ha continuat organitzant-se com una trobada festiva i multitudinària amb una barreja de joves nostàlgics del vell comunisme i activistes dels nous moviments antisistema i antiglobalització. El 2005 li’n va tocar l’organització a la nova esperança blanca del socialisme internacional, la Veneçuela d’Hugo Chávez. M’hi vaig aplegar com a càmera amb un equip de rodatge valencià, encapçalat pel periodista i activista David Segarra, per filmar les imatges del que després seria el documental “Un mundo por ganar”. Aquell equip estava composat majoritàriament per seguidors incondicionals de la revolució bolivariana i l’observador més aviat curiós que llavors era un servidor.
Recorde haver visitat -i gravat- alguns dels llocs més pobres i, segons deien, perillosos de la capital veneçolana, amb les delegacions que organitzava el festival. A Caracas vaig descobrir un món totalment aliè al meu, ple de desigualtats socials extremes, amb barris rics i ostentosos, porucs de les masses pobres i amenaçants que els envoltaven, un classisme i un masclisme ofegadors, però també unes ganes de viure insultants. Molt explícitament ens van mostrar l’obra que el govern bolivarià feia en favor dels més necessitats, i avui les dades corroboren la gran disminució de la pobresa en aquest país tropical. Tot plegat, em va semblar que no sabia gairebé res d’aquell indret i que em caldrien anys i panys per descobrir-lo, conèixer-lo i entendre’l. Una idea, però, sí em va restar marcada: aquell racó del món no tenia res a veure amb la batalla que l’opinió pública -i publicada- havia establert al seu voltant, d’ençà de l’arribada al poder de Chávez, per controlar el que les societats del món occidental havien de saber i pensar sobre Veneçuela. El laberint -màgic?- d’Amèrica Llatina, tanmateix, se’m va fer indesxifrable. Aleshores em vaig prometre de no parlar gaire de Veneçuela des de fora estant. I continue sense fer-ho.
Ara s’ha mort el líder inqüestionable d’aquella revolució, l’home que em va mantindre bocabadat durant un discurs de quatre hores en què va desgranar la història dramàtica de l’Amèrica Llatina, en què va lloar fins a la mitificació Simón Bolívar. Aquell home desmesurat, homèric, es creia realment la reencarnació del llibertador. I, el que resulta més fascinant encara, ens ho feia creure a tot l’auditori, sense excepció. No m’estranya, doncs, que haja fet tant de forat entre un electorat desesperat que havia sofert durant dècades un sistema oligàrquic bipartidista que el deixava de banda.
La gran genialitat de Chávez, però, ha estat traure a la llum totes les contradiccions de l’esquerra i la dreta mundials. Les revoltes àrabs ho tenen prou més difícil: l’enderrocament d’uns règims comandats per dictadors assassins sovint mantinguts pels interessos occidentals fins que es van fer insostenibles, i substituïts per unes revoltes més o menys democràtiques que han donat lloc a sistemes islamistes, no basteixen històries senzilles i susceptibles de caure en la bipolarització més acrítica. La Cuba de Castro, amb més de mig segle de dictadura, tampoc no en serveix a hores d’ara, perquè amoïna, i molt, a bona part de l’esquerra. Però la grandesa de l’obra de Chávez oferia tots els ingredients per esdevindre el pim-pam-pum de la confrontació ideològica mundial. Així va ser des del primer dia, i així ha estat durant les hores posteriors al traspàs de l’homenot de Barinas. Un “timeline” ben seleccionat de twitter en seria la prova més evident.
El militarot colpista que va guanyar aclaparadament quatre eleccions democràtiques, el demagog populista de tarannà autoritari que controlava amb mà de ferro el seu govern, l’home que feia públiques declaracions obertament masclistes, el líder d’un dels països més contaminats del subcontinent, el catòlic fervent, ha estat defensat, reivindicat i plorat contundentment per antimilitaristes, assemblearis, antisistema, feministes, ecologistes i anticlericals de tota mena. I alhora ha estat injuriat per molts d’aquells que encara valoren amb tebiesa el règim opressiu del franquisme i que comparteixen amb Chávez bona part del seu tarannà. Hi ha qui té moltes conviccions però ben poques solucions per als moments durs que vivim en l’actualitat, quan ni tan sols els premis Nobel d’Economia són capaços de trobar-ne cap, de solució. “Tota convicció –convicció seriosa- se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi”, ens deia Joan Fuster al Diccionari per a ociosos. I déu n’hi do si n’hi ha, per pensar-hi.
Ara, com en molts altres moments importants de l’actualitat, se’m fa imprescindible -i saludable- retornar una vegada més al mestre de Sueca. En destacaré dos aforismes més: “No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles”, i “reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics”. Personalment, i no sé si per influència fusteriana, em resten poques conviccions de pedra picada. Una la podria compartir amb bona part de la bipolaritat suara esmentada -voler construir un món més just, més i lliure i, en definitiva, millor-, si fóra possible que ens posàrem d’acord en els conceptes de justícia, llibertat i bondat. Una altra, molt més concreta, és la defensa del redreçament cultural i nacional del meu país com a única via factible per garantir-ne el futur, ben lluny del provincianisme suïcida actual. En la forma d’assolir aquestes conviccions, i davant la crisi abassegadora que posa en qüestió tot el sistema actual i la manca flagrant d’alternatives mínimament fiables, reivindique el meu dret a canviar d’opinió. Ja me’l concedireu. Molt agraït de bestreta.
