Deu anys fa ja que Catalunya pateix i resisteix repressió d’alt voltatge, d’ençà el 9-N de 2014. Tot català sap que la supressió de llibertats ens ha acompanyat sempre i durant segles. Però la d’ara la perpetra una suposada democràcia i membre de la Unió Europea en ple s. XXI.
L’independentisme viu moments molt durs, efecte de l’efectiva ofensiva de l’Estat i també dels errors propis. Nogensmenys, cal recordar que ens han afeblit però no ens han vençut. Sapiguem-ho valorar, perquè té molt de mèrit. Al Regne d’Espanya l’esperen sentències europees molt dures per vulneració dels nostres drets fonamentals i polítics. El Tribunal Europeu de Drets Humans i el Tribunal de Justícia de la UE estan trigant molt, massa, però sentenciaran, i nosaltres hi arribarem vius per poder-ho aprofitar.
Brussel·les ha ignorat durant anys l’atropellament dels drets bàsics dels catalans que practica Espanya. No podrà fer la vista grossa indefinidament, entre d’altres raons perquè l’independentisme continua dempeus any rere any. El club d’Estats té al davant un moviment popular de masses al bell mig d’Europa i que compta amb una figura política de fama mundial com el president Puigdemont. El 130è president i enemic polític número 1 d’Espanya resideix a l’exili des de fa quasi 7 anys. No han pogut amb ell ni amb els seus companys.
Siguem conscients de la nostra força i de la nostra importància al tauler europeu.
Mants analistes han destriat les errades del bàndol català. Jo en destacaré només dues de garrafals, i en deixaré fora la no-aplicació de la independència. Amb el que s’ha anat destapant amb el temps, no considero que desaprofitéssim el Primer d’Octubre, sinó tot el contrari: en si mateix va ser un fita històrica improbable i molt atzarosa. L’espatarrant assoliment que representa fou un veritable miracle a la vista del lamentable capteniment abans i després de l’1-O d’un dels seus pilars: Esquerra Republicana de Catalunya.
La primera gran errada fou del meu partit, l’encara PdeCat, a partir de la no-investidura del president Puigdemont el 30 de gener de 2018. No parlo d’errada d’Esquerra perquè en el seu cas es tracta d’una decisió plenament coherent amb la seva estratègia de rendició. Els de Puigdemont hauríem d’haver partit peres amb ERC ipso facto, en lloc d’assumir la càrrega i compartir la primera d’una llarga llista de renúncies davant la repressió de l’Estat. Fer camí plegats amb Esquerra Republicana ha estat un autèntic via crucis en tot moment. La deriva d’ERC desembocà la passada legislatura en la traïció del president Pere Aragonès a una investidura independentista per a constituir de facto un tripartit espanyolista. Per si fos poc, el passat 12 de maig Aragonès decidí pagar el preu del suïcidi polític amb unes eleccions anticipades a destemps només per entrebancar el president Puigdemont, candidat encara a l’exili. Després, malgrat haver promès el contrari en campanya, ERC s’ha apressat a regalar a Espanya el control de la màxima institució catalana tot investint el 155.
Amb companys de viatge així, qui necessita enemics?
La segona errada grossa de l’independentisme fou el suport a la moció de censura de Pedro Sánchez el primer de juny de 2018. Constituí un autogol de dimensions galàctiques, un favor majúscul a canvi de res de res de res. Bé, sí, a canvi de més repressió hàbilment dissimulada de “diàleg”, blanqueig internacional a les violacions de drets humans d’Espanya i la mateixa persecució política de sempre. Val a dir, que al PdeCat hi manava una tal Marta Pascal. A Esquerra, els mateixos des de 2011: els “renovadors” Oriol Junqueras i Marta Rovira.
Amb l’elecció d’Illa president semblava que havíem tocat fons, però el mateix 8 d’agost el president Puigdemont va plantar cara. Encara hi som, i l’11 de Setembre ja hem començat a aixecar-nos. Com a mínim, el panorama és molt més clar. La Generalitat de Catalunya és en mans d’Espanya directament, i no d’un partit satèl·lit del PSOE que no exerceix d’independentista.
Vull esmentar com a apunt final dos elements prometedors malgrat que semblin fracassos: el primer, l’amnistia, la manca d’aplicació de la qual despulla el règim i n’exposa les vergonyes davant del món i els tribunals internacionals. El segon, la promesa (falsa) de “finançament singular”. L’aquelarre anti-català que ha desfermat a Espanya demostra fins a quin punt ens odien i pretenen continuar espoliant-nos fins a la fi dels temps.
Només hi ha una sortida, la independència. Els darrers anys hem après lliçons valuosíssimes. Ho tornarem a fer i ho farem millor. Esdevindrem lliures.
Tothom a treballar!
