Qui em coneix mínimament, ja sigui a través dels meus articles en aquest digital o a nivell personal, sap perfectament que una de les coses que més m’agraden és la política internacional i la seguretat internacional, especialment si és per escriure’n.
Avui, però, farà bé el lector d’excusar-me i permetre’m que parli de política catalana. S’apropen eleccions municipals i en alguns cercles de l’entorn de Junts es veuen aquestes eleccions com un punt d’inflexió per tal d’agafar impuls i fer fora al govern d’ERC.
Fa mesos que em pregunto què porta a algunes persones, fins i tot a alguns polítics, a definir aquest govern com a il·legítim. És una tendència mínima, vista només a la bombolla de Twitter i en els sector més ultres de l’ANC i Junts, clar. Però per pocs que siguin, ja en començo a estar bastant cansat d’aquest discurset, i qui em coneix ja sap que això no és bo. Per començar, és un govern escollit per les urnes en unes eleccions lliures i transparents, així com per un seguit de pactes i suports a nivell parlamentari que n’ha permès la seva conformació. No em resulta pas il·legítim res del que he exposat, ans al contrari. És totalment normal, legal i legítim que aquells que gràcies als resultats electorals i als posteriors pactes hagin aconseguit més suports acabin governant.
És un tema bastant senzill d’entendre que els més petits de la casa ja estudien a primària. En la meva època crec recordar que el funcionament de la democràcia s’estudiava a cinquè o sisè de primària, o fins i tot abans. Sigui com sigui ara, si els més petits ho poden entendre, estic segur que amb una mica d’esforç els grans de Twitter i ultres també podran fer-ho.
Ah clar, despistat de mi, però és que en aquest cas parlem d’un acord de govern on una de les parts ha sortit, i per tant ja no té validesa ni l’acord de govern ni el mateix govern. Bé, reformulant la coneguda frase popular atribuïda a Aixa, la mare de Boabdil: “No ploris com a oposició el que no has sabut defensar com a govern.” Esquerra Republicana no és ni s’ha de fer responsable de les decisions internes de Junts, i molt menys encara dels seus resultats i lluites internes.
I és que potser tot això de la il·legitimitat del govern poc té a veure amb la política real i amb la realitat en general, i té més a veure amb la impotència de Junts, que ha vist ara el que alguns ja vam advertir: que fora del govern fa fred, especialment per als seus assessors i càrrecs de confiança. Més ara que, passats uns mesos, encara no han pogut acabar amb el govern en solitari d’ERC. D’aquí plora la criatura.
Certament, els plors i la rebequeria de Junts són el resultat de l’error de càlcul de sortir de govern tot creient que seria un impàs relativament curt abans de tornar a tocar moqueta. Estava tot calculat, però Déu meu que en són de dolents en matemàtiques. Em recorda molt al fracassat llançament del satèl·lit Mars Climate de la NASA de 1999, on es van perdre 125 milions ja que uns van fer els càlculs en el sistema mètric i d’altres en l’anglosaxó. Perquè després alguns diguin que en aquest país no tenim espais polítics amb projecció estel·lar.
Tot el que Junts ha fet per fer fora a Aragonès de la presidència ha estat, és, i presumiblement serà en va. Això evidentment posa encara més sal a la ferida, especialment en el sector més virulent de Junts, que cada dia es bunqueritza més en posicions de confrontació i deslegitimació del govern, accentuant al mateix temps les tensions internes que ja fa mesos veiem aflorar al si d’aquest partit.
Una bunquerització que a més es retroalimenta amb la sequera. Però no la sequera de l’aigua, no, sinó la sequera intel·lectual d’alguns dels portaestendards d’aquest sector de Junts que, sigui per malícia o ignorància, continuen atiant el discurs de la il·legitimitat del govern tot tacant i destruint la imatge de les institucions catalanes que ells mateixos diuen defensar.
He de reconèixer, però, que en alguns casos dubto molt que la causa d’atiar l’argument de la il·legitimitat del govern sigui fruit de la malícia o la ignorància. És prou evident que alguns d’aquests portaestendards de Junts han vist en certs sectors de Twitter una bombolla en la qual poden inflar el seu ego i autoestima. Imagino que els seus pares mai els hi van penjar un dibuix a la nevera i ara cerquen validació i estima en grupuscles digitals. En tot cas, la validació personal a través de Twitter no és tampoc una excusa per embrutar les institucions catalanes.
Ja sigui per malícia, ignorància o les ganes d’inflar l’ego, espero que aviat plogui i acabem amb aquesta sequera que s’agreuja a les cadires del parlament i d’alguns ajuntaments del país. La ciutadania del país, sigui de la confessió política que sigui, no mereix aquest espectacle d’anti-intel·lectualitat.
Deixant ara ja de costat tot això de la legitimitat o no del govern, és cert que el govern d’ERC liderat per Aragonés està afeblit. De fet és el govern amb menys suports que ha tingut mai Catalunya. Però això no és realment quelcom extremadament rellevant en aquest cas. Un govern no és dèbil pel fet d’estar en solitari i en minoria, ho és quan no té capacitat per poder aprovar pressupostos ni de jugar amb l’aritmètica parlamentària per tal de poder continuar tirant endavant la legislatura. Aquest no és, ni molt menys, un govern fort, ni tinc cap intenció de vendre aquesta imatge. Però sí és un govern amb capacitat de negociar i trobar equilibris. Agradi o no, aquest govern ha demostrat tenir la capacitat d’arribar a acords quan toca per tal de continuar amb la legislatura.
Per contra, l’oposició ha demostrat ser dèbil, més encara que el govern. Sí, ha tirat enrere propostes del govern i ha deixat sense resultat satisfactori la Cimera de la Sequera per pur electoralisme -aquesta sí, la de l’aigua-. És fàcil imaginar que aquest bloqueig al govern s’anirà agreujant en aquest proper cicle electoral; al final cadascú juga les seves cartes. Però de moment en aquesta partida de cartes no hi ha sobre la taula cap moció de censura. Bàsicament perquè implicaria acords que ara mateix ningú es planteja -més enllà de la Diputació de Barcelona i possiblement la ciutat de Barcelona, clar-. Tot és espectacle i figuració, i tots saben que ara per ara una moció de censura està fora de les travesses. Paradoxalment, l’oposició, malgrat la seva aclaparadora majoria ha estat incapaç de fer fora al dèbil i petit govern en minoria d’ERC.
La veritat, no puc evitar dibuixar un somriure en pensar que alguns pensaven que del “Cigronet” -nom amb que alguns cercles de Junts i ANC es refereixen al President Pere Aragonés amb mofa- en farien hummus, i al final s’han acabat ennuegant.
